Totxanes, totxos i maons

Nou anys després, gairebé dia per dia, l’A. i jo hem tornat a València per passar un parell de dies de vacances. No és res premeditat, però sembla com si els canvis d’any ens inspiressin a aquesta noia i a mi per visitar terres valencianes. Ho dic perquè l’anterior vegada que ens hi vàrem escapar va ser els dies 2 i 3 de gener de 2009 (ho vaig explicar aquí i aquí) i ara hi hem anat el 28 i el 29 de desembre.

Tot i la notable quantitat d’amics i coneguts que tenim per València i rodalies, a l’A. i a mi ens agrada organitzar-nos per lliure i anar a la nostra. Passegem per la ciutat, admirem el seu aspecte cada vegada més net i endreçat, tafanegem per botigues i racons com la plaça Rodona o la Universitat Vella, no ens estalviem, evidentment, la paella (o paelles) de ritual i quan ens sentim fatigats tornem a l’hotel a refer-nos una mica. Així de senzill i de poc èpic.

Aquesta vegada hem passejat pel que podria ser una ruta a peu pel barri del Carme que seguís els recorreguts de Jesús Oliver, el protagonista de l’extraordinària novel·la de Joan F. Mira “Els treballs perduts”. Un llibre que, entre moltes altres coses, és una guia excepcional per conèixer les interioritats del barri vell de València i les seves dotze parròquies històriques. Ara que a les instàncies de govern de la ciutat i del País hi torna a haver gent decent seria molt oportú que algú pensés a fer una ruta ben senyalitzada per la zona amb referències a la novel·la i als racons que descriu. Els que encara hi són i els que ja no.

Nosaltres vàrem començar pel començament. És a dir, per on s’inicia “Els treballs perduts”, que és la plaça del Correu Vell i que podeu veure retratada tal com és ara en la imatge que encapçala aquest apunt. Després ens vàrem dirigir cap a les Torres de Quart i vàrem retre homenatge a la Rondalla de la Costa tot escoltant els tres minuts i mig de “L’autobús fa l’amor amb les Torres de Quart”, un preciós tema instrumental de presència obligada en la selecció de músiques imprescindibles que tragino dintre del meu iPhone.

D’allí ens vàrem encaminar cap a la Llotja, el Mercat Central i el Centre Octubre per saludar als bons amics de Tres i Quatre i d’Acció Cultural del País Valencià. I després, per acabar de dir-ho tot, una altre passejada fins al restaurant Isidoro a fer la paella de ritual.

Una altra de les gràcies que li trobo a la ciutat de València és la diversitat arquitectònica dels seus edificis, amb peces magnífiques com l’Estació del Nord, el Rialto o l’Ateneu Mercantil i altres més discutibles que no esmentaré. Precisament passejant per la plaça del Patriarca vàrem trobar aquest edifici…

… que ens va recordar moltíssim aquest altre del barri EUR de Roma, construït en temps de Benito Mussolini (i summament interessant pels amants de l’arquitectura), que vàrem visitar l’estiu de 2010:

Deixo aquí aquest primer apunt dedicat al nostre recent viatge a València. El següent, que tancarà la sèrie, el dedicaré a la visita que vàrem fer a un parell d’indrets no gaire coneguts però que a nosaltres ens agraden molt i SOBRETOT parlaré d’una sorprenent escena en el metro de la qual l’A. i jo vàrem ser protagonistes. No us el perdeu.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!