Totxanes, totxos i maons

Pioc, desmanegat i mut. Amb aquests tres mots definia exactament el meu estat en l’apunt que vaig escriure el passat 20 de desembre. Aquella situació inicial de laringitis forta i afonia total, va anar evolucionant cap a un estat de postració general que vaig atribuir a un grip i, sense gairebé donar-me temps per reaccionar, la cosa s’ha anat complicant -febre, tos, ensopiment, poca gana…- fins que el dilluns passat em varen diagnosticar un principi de pneumònia i un mínim de vuit dies sotmès a una tanda d’antibiòtics. El d’avui és el quart.

Per primera vegada les dotze campanades de Cap d’Any m’han agafat dormint i des de fa tres dies no surto al carrer ni per comprar el diari. Vaig pels vuit quilos de pèrdua de pes i, amb tot plegat, no he pogut fer ni una sola compra de regals per a ningú. Però sobretot per a l’A.  Això és el que em sap més greu.  (n’hi ha més)

He pogut, això sí, endreçar alguns papers que deixava sempre de banda per a quan tingués temps de revisar-los, he llegit uns quants llibres i he revisat DVD’s pendents: "Dies d’agost", de Marc Recha, que potser em va agafar amb les defenses baixes però que em va emocionar moltíssim, i els dos darrers films del mestre Eastwood sobre Iwo-Jima.

Les hores van passant, ara l’A. és al centre enllestint les darreres compres (vaga de transport públic i, dies enrere, de quiosquers, per cert), jo espero el "chute" d’Amoxicilina de les dues del migdia i de tant en tant entro al correu de la feina. És fotut quan no tens salut. Vejam si me’n vaig sortint…