Totxanes, totxos i maons

Abans d’ahir durant la meva sessió matinal de bicicleta estàtica el senyor iPod em va triar “La Valse d’Amélie”, de Yann Tiersen, el tema principal d’aquella deliciosa pel·lícula que aquí es va dir “Amélie” i que a França tenia un títol un pèl més llarg (vegeu aquí).

Sigui com sigui el cert és que tot escoltant aquells acordeons inequívocament parisencs -que, per cert, trobareu al final d’aquest apunt- em varen venir unes ganes enormes de tornar a veure la pel·lícula.  (n’hi ha més)

Recordo que l’A. i jo vàrem anar a veure “Amélie” poc després de la seva estrena empesos pels comentaris entusiastes del noi gran de casa. I val a dir que les nostres espectatives no varen quedar gens defraudades ja que la pel·lícula ens va encantar. Tant que de seguida vaig comprar la banda sonora de Yann Tiersen i un parell d’anys després vaig fer el mateix quan va comercialitzar-se en format DVD.

D’aleshores ençà dec haver-la vist tres o quatre vegades més. La del dissabte per la nit va ser la darrera. De moment, és clar.

No sé què opinaran d'”Amélie” els entesos en cinema -no és pas el meu cas- però sí que puc dir sense cap mena de recança que la contemplació de les dues hores que dura la pel·lícula és un mètode que mai em falla quan necessito carregar les piles de l’ànima amb bones vibracions i energies positives.

Quina delícia d’història, d’actors, de tractament dels colors, de banda sonora, d’utilització del barri de Montmartre, d’efectes especials… I quin gust veure com tots aquests elements es combinen de manera harmònica per reconciliar-te amb el costat alegre i benèvol de l’existència.

Per cert, si recordeu una de les últimes campanyes d’aquesta agència de propaganda permanent pagada amb els nostres quartos que és l’Ajuntament de Barcelona en la que una dona acompanya un invident mentre li va descrivint com són les botigues del carrer per on passen us puc assegurar que la idea està afusellada d’una escena idèntica que apareix a “Amélie”.

Qui els ha vist i qui els veu, a aquesta gent de l’antic PSC. Ara ja ni originals són…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!