Totxanes, totxos i maons

Ja sigui a través de la xarxa o en el format més convencional de paper el cert és que d’un temps ençà estem assistint a una proliferació dels denominats "butlletins confidencials". És a dir, tirallongues de notícies, frivolitats i tafaneries que habitualment no surten als telenotícies ni es publiquen als diaris (perquè no tenen suficient entitat o no estan prou contrastades) i a les quals es pot tenir accés mitjançant el pagament d’una quantitat en concepte de subscripció.

Algú podria interpretar aquesta proliferació com un símptoma de la vitalitat del nostre present polític. De bona salut, vaja. Jo més aviat tinc tendència a creure el contrari perquè un país com el nostre (i el del costat) en els qual els polítics cada vegada demostren tenir menys escrúpols a l’hora de treure els drapets al sol de l’adversari (i de vegades fins i tot de qui figura que els és aliat) queda ben poc marge perquè aquests "confidencials" que teòricament intenten destacar facetes ocultes de la realitat es guanyin la vida d’una manera solvent.  (n’hi ha més)

En conec uns quants, d’aquests butlletins confidencials, i la majoria dels dies em sembla patètica la manera com intenten justificar davant dels seus subscriptors els diners que els cobren. Per això molts tenen tendència a apuntar-se a aquella bonica i coneguda consigna del "tot s’hi val" -per cert, vist el panorama em jugo un pèsol que no trigarem gaire a veure en les facultats de periodisme una assignatura titulada "Tot s’hi val (però com dissimular-ho)"- i tiren mà de detalls agafats pels pèls. O, pitjor encara, d’allò que normalment seria una informació, i només una, en fan diverses fragmentacions -talment com una secallona, vaja- perquè així, entre títols, destacats, fotografies i espais en blanc sigui més fàcil despatxar les dues o tres pàgines de consuetud.

Ahir mateix, sense anar més lluny, un d’aquests confidencials obria -ep, obria!- la seva recepta diària de calamitats amb una rocambolesca història -dividida, faltaria més, en dues parts: "Duran s’endú el comte de Godó al Barça-Chelsea (sic)" i "Però el (sic) final han de veure al (siiic) partit des de la graderia"– sobre una invitació del senyor Duran i Lleida al comte de Godó i al director de La Vanguardia per veure el Chelsea-Barça (i no a l’inrevés) des de la tribuna de vips de Stamford Bridge. Sembla, però, que al final la cosa es va tórcer i que gràcies a unes gestions del president Laporta l’únic que aquests senyors varen poder obtenir varen ser unes entrades per a la graderia normal, enmig dels seguidors barcelonistes. No queda clar, per cert, si tan excelsa ambaixada es va avenir a barrejar-se amb la tropa culer que bavejava davant les gestes damunt la gespa dels nostres almogàvers o varen optar per seguir el partit des del televisor de l’hotel.

A part del molt discutible interès que puguin tenir les andances londinenques del senyor Duran i els seus amics el més espectacular de la cosa ho trobo en la frase de tancament de la peça. La que figura que ha de donar tesi i pistonada final a la notícia. La reprodueixo íntegrament perquè és d’antologia: "Diuen per La Vanguardia que aquest episodi marcarà un abans i un després en la relació que fins ara mantenien amb el polític socialcristià".

Glups i recontraglups! ¿"Un abans i un després" per unes butaques promeses i frustrades en la llotja d’un camp de futbol? ¿És aquest el nivell de seriositat/professionalitat/dignitat dels nostres diaris? ¿I dels nostres polítics? ¿Són tan grans els pecats que hem comès per merèixer això, Déu meu?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!