Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 d'abril de 2014
Batalletes
0 comentaris

Classe de cuina i vermut dominical amb Ada Parellada.

Ja vaig parlar no fa gaire –aquí, en la sèrie d’apunts dedicats a la meva jubilació- de l’estimació que a casa sentim per la bona gent del restaurant Semproniana; és a dir, l’Ada Parellada i el seu marit. A part del seu tracte personal -deliciós-, de l’Ada admirem unes quantes coses com, per exemple, el talent, la intuïció, la inquietud professional, la creativitat i la passió amb què afronta cada iniciativa que emprén, cada projecte que posa en marxa.

Ho reconec: tinc una tendència a rendir-me als peus de la gent que com ella -o com Ramon Gener, el protagonista del meu anterior apunt- sap transmetre’m entusiasme per la seva feina. Ens en calen molts, d’aquests pencaires…

A més a més, tenim la sort que l’Ada és amiga de casa, cosa que permet que sovint estiguem en contacte i que, per tant, quan posa en marxa algun invent l’A. i jo siguem dels primers a assabentar-nos.  (n’hi ha més)

Per això vàrem saber que el diumenge passat posava en marxa en el seu restaurant una idea original que ens va semblar força engrescadora. Tant que l’A. i jo no vàrem dubtar gens a l’hora d’incorporar-nos a la sessió d’estrena: una classe de cuina d’una hora amb vermut a dos quarts d’1 del migdia del diumenge (vegeu-ne aquí els detalls tècnics) impartida per l’Ada Parellada a l’entrada del restaurant i per a una audiència limitada a un màxim de 15 persones. Màgia de proximitat, vaja; com la que practica l’amic Hausson…

La sessió de debut va anar molt bé -per si encara no se m’havia entès us recomano que us hi apunteu- tot i que l’entusiasme de la professora unit a l’admirada receptivitat dels seus alumnes que no vàrem parar de fer preguntes i de tafanejar va motivar que la sessió s’allargués gairebé fins a les dues hores. El doble del temps previst inicialment.

Demà, diumenge, hi haurà nova classe. I així cada diumenge mentre l’invent funcioni. Hi ha un preu simbòlic de 10 euros per a la gent que assisteix a la classe i prou. Pels qui, com vàrem fer l’A. i jo, en acabar entrem al restaurant per dinar la classe i el vermut són de franc.

No cal dir que nosaltres pensem repetir de tant en tant. Vejam, doncs, si algun dia coincidim, eh?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!