Totxanes, totxos i maons

Després que el 2018 celebréssim l’Any Pompeu Fabra, que commemorava els cent cinquanta anys del naixement del Mestre, el proper 18 de novembre es complirà un segle exacte de la publicació al diari “La Publicidad” de la primera Conversa filològica de Pompeu Fabra. Una sèrie de vuit-cents quaranta articles que es van anar publicant, amb algunes interrupcions per entremig, fins l’any 1928.

Fa uns dies vaig prendre la decisió de llegir cada dia un parell o tres de Converses triades a l’atzar, sense presses. I ho faré amb la millor guia que podia trobar: el volum número 7 de les Obres Completes de Pompeu Fabra. Un volum dedicat íntegrament a les Converses filològiques que es completa amb altres textos sobre el mateix tema i amb el mateix to divulgatiu fins arribar a aplegar un total de nou-centes quinze entrades. Les vuit-centes quaranta a què he fet esment més amunt i un escreix de setanta-cinc publicats en llocs i dates anteriors o posteriors a la sèrie de “La Publicidad”.

(Si cliqueu al damunt la imatge creix)

Us confesso que el que m’ha empès a posar en marxa aquesta sèrie sobre les Converses filològiques (que aniré complimentant sense compromís de periodicitat, però que m’agradaria mantenir activa almenys fins al proper mes de novembre, quan se’n compliran els cent anys) és el que m’he trobat just en llegir el primer paràgraf de la primera Conversa, titulada “Per la puresa de la llengua. Els castellanismes” i que, tot i que es refereix al català literari d’aleshores té uns ressons que la fan molt actual:

“L’obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització i en la majoria dels casos és la llengua antiga que ens dóna el mot o el gir amb què cal reemplaçar el mot o el gir castellà. D’aquí el nombre creixent d’arcaismes de la llengua escrita actual.”

I és precisament aquest afany, present en Fabra des del primer moment, per fugir de la desorientació  –interessada o no, això fóra un altre debat–  i, sobretot, de la castellanització el pinyol central de la Conversa que he seleccionat avui i amb la qual estreno la sèrie:

Conversa 471, OC p. 525-526; 1 de novembre de 1923

“No hi ha mot usual de l’espanyol al qual els catalans no sentim la necessitat de trobar un mot català que el tradueixi exactament. Els catalans, per exemple, no sabem prescindir de posseir un mot que tradueixi en tots els casos apoyar. Tenim, certament, descansar, recolzar, prestar suport, etcétera, amb qué podem traduir, segons el cas, el mot espanyol apoyar; però això no ens satisfà; i per això será tan difícil d’alliberar-nos del apoiar actual, que és un pur castellanisme.

Inversament, quan el català posseeix un mot al qual no correspon exactament cap mot espanyol, el mot català perilla de caure en desús. Això ocorre, per exemple, amb el mot caldre o amb el mot sovint. Ens havem adonat fa temps de l’ús cada vegada més restringit que hom fa d’aquests dos mots,
que es troben ja habitualment reemplaçats per les perífrasis amb qué l’espanyol expressa les idees corresponents: ésser precís, haver-hi que (aquesta completament inadmissible), amb freqüència, etc.

Els dos fets notats proven l’estat de supeditació en qué encara es troba la nostra llengua escrita amb relació a l’espanyol.”

—————————————————————————————————-

MOLT IMPORTANT: En el Portal Pompeu Fabra (aquest) podreu accedir directament –en format pdf (aquí)–  a totes les Converses filològiques tal com apareixen publicades a les Obres Completes.

—————————————————————————————————

(La següent Conversa la trobareu aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!