Totxanes, totxos i maons

Entre els paquets de novetats que al llarg de la setmana arriben a casa en destaco dues de molt recents que m’han cridat especialment l’atenció: el primer número de “benZina”, revista d’excepcions culturals (així és com es defineix a la coberta) i el llibre “To dream omelettes”, un divertiment lingüístic pensat i escrit per Jordi Boixadós i Oriol Comas que acaba de treure al carrer RBA-La Magrana.  (n’hi ha més)

Per raons de feina ja fa unes quantes setmanes que vaig tenir notícia de l’existència del projecte “benZina” (un nom ben trobat, com hi ha món!) a través del seu director, Àlex Gutiérrez, i de David Centol, editor de l’invent. I ja aleshores, a partir de la maqueta que em varen ensenyar, em va semblar un projecte interessant i (potser el més important) inèdit i ambiciós.

Inèdit perquè, que jo recordi, ni en el mercat català ni en dels nostres veïns espanyols hi ha cap revista d’aquestes característiques. Ambiciós perquè, precisament, quan els vaig comentar aquesta singularitat que em semblava detectar a partir del que m’explicaven els dos responsables del projecte em varen dir que, efectivament, volien tirar per elevació i que, per tant, si buscàvem alguna referència aproximada la trobaríem en una revista com, per exemple, “The New Yorker”. També em varen parlar de “Les Inrockuptibles”. Poca broma, doncs, amb aquesta colla.

La prova que la gent de “benZina” no va mal encaminada la tenim en el primer número que acaba de sortir a la venda. Per començar, la nòmina de col·laboradors és de categoria i l’estructura del sumari en diverses seccions (Opinió, Cinema, Llibres, Art, Música, Teatre, Còmic…) dóna una idea de l’amplitud de l’espectre que vol abastar. La revista costa 3 euros i es presenta amb un disseny acurat i eficaç. És a dir, ni pedant ni enfarfegat. La gent de “benZina” sembla que ens vol convéncer més pels continguts que pel continent. Cosa que, a la vista de la molta tonteria sense substància que ens envolta, em sembla d’allò més remarcable i digne de lloança.

Si, a més a més, en els propers números el cos de lletra el fan una mica més gran aconseguiran que els més carrosses la puguem llegir sense gaires dificultats afegides a les normals que ja ens proporciona l’edat. (Una batalla perduda, aquesta dels cossos de lletra, prou que ho sé. Però jo, “duru”…)

La revista anuncia per al proper número una secció destinada a acollir cada mes un conte inèdit de 30.000 caràcters d’extensió màxima en el marc d’un concurs literari amb 3.000 euros de premi. Vet aquí un recurs ben trobat perquè, atesa l’escassa oferta d’espais per publicar textos de creació, poden ser molts els escriptors primerencs que s’hi interessin. 

Tampoc defuig, almenys en aquest número d’estrena, els articles polèmics com, per exemple, un de Sebastià Alzamora en el qual deixa de volta i mitja a Lluís Llach a propòsit de la poc púdica exhibició en molts dels seus concerts de la figura de Miquel Martí i Pol en cadira de rodes en els darrers anys de la seva vida. Com sol passar amb les coses del Tià estic bastant d’acord amb el pinyol central del seu article ja que solc sintonitzar força amb moltes de les seves opinions. El problema és quan no es conforma amb descosir (feina que requereix tacte, seny i pols fi) i passa a, senzillament, estripar. És a dir, quan els detalls concrets del fet els fa transcendir sigui com sigui a categoria general, cosa que li passa de vegades i en la qual ja no li faig costat.

Hi ha altres detalls destacables a “benZina”. O, si més no, que a mi m’agraden. Per exemple que les pàgines no estan grapades sinó relligades i amb llom. I detalls ocults com ara la frase “They sentenced me to twenty years of boredom”, primer vers de la cançó “First we take Manhattan” que obre el disc “I’m your man”, de Leonard Cohen. Vejam qui és el tafaner que descobreix on s’amaga.

(Glups! Veig que se’m fa més tard del que preveia i encara he d’escriure l’article sobre “Farsa”, la novel·la de Màrius Serra que em porta ocupat de manera quasi exclusiva des del passat cap de setmana. Poso un 1 entre parèntesis al títol del text d’avui i deixo pel proper dia les “omelettes”, que també es mereixen (crec) una atenció especial. Vale)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!