Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’anterior apunt de la sèrie)

Com faig sempre que em fa la impressió que tinc a les mans un llibre important (i aquest em sembla que ho és) m’aproximo de manera gradual al seu contingut. Em demoro en els textos previs -contracoberta, solapes, introducció, pròleg, dedicatòria, agraïments- per anar-me fent a poc a poc, no només una idea de tot el que m’espera quan m’hi endinsi, sinó també una base informativa sobre les premisses a partir de les quals l’autor projecta la seva obra.

Llegeixo a la solapa que Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista, està ‘immers, en els darrers anys, en recerques de misticisme, espiritualitat i música’ i en les pàgines de presentació i cortesia veig que el llibre té un subtítol eloqüent ‘Un dietari personal en forma de pelegrinatge pels cicles de cantates de Johann Sebastian Bach’. Ja som, doncs, al cap del carrer. Ara em fixo en la dedicatòria, adreçada als seus pares, i em sembla destacable la frase que la clou: ‘estima’m quan menys m’ho mereixo perquè és quan més ho necessito.’

El prefaci de Miquel de Palol (com podeu veure, Pérez i Treviño no es moca amb mitja màniga quan es tracta d’elegir companys de trajecte) comença dient que Bach és inacabable no només en la dimensió de la seva obra, sinó també en tot el que se’n pot arribar a dir. ‘Parlar de Bach, diu Palol, és una manera de mostrar com un se situa en el món’.

El ‘crescendo’ continua i quan arribem a la introducció que fa l’autor entrem ja en matèria. Comença dient ‘Fa molts anys que porto un dietari personal. Exactament, des de gener de l’any 1995’, un dietari que li ha ocupat ‘desenes de quaderns de notes i llibretes’. Fins que passa un fet cabdal que l’empeny a reconduir el seu el projecte: ‘Aquest dietari el portava de forma secreta fins que amb l’esclat de la pandèmia (…) vaig començar a compartir alguns dels escrits amb el desig de voler també compartir el moment de gran perplexitat que em suscitava tota aquella situació sociosanitària’. Va ser aleshores quan a través d’un contacte que li va facilitar Lluís Cabrera, de la Fundació Taller de Músics (un altre referent de luxe), Oriol Pérez i Treviño va conèixer José López Pérez, que és ‘un guionista, director de cinema, promotor cultural que, des de fa més de deu anys, impulsa la capçalera digital ‘nosolocine.net’ (aquesta) on, com molt bé diu el seu títol, es tracta de cinema, però no només…’ És just en aquell moment quan el dietari convencional, el dels quaderns de notes i les llibretes, entra a la xarxa amb format de Bloc en una secció específica a la capçalera de ‘nosolocine’ que primerament es va titular ‘Aquí el temps esdevé espai’ (una aclucada d’ulls als wagnerians, per cert) i que ara es pot consultar, amb continguts des de juliol de 2020, sota l’epígraf ‘Entre clàssics’ (aquest). Un epígraf que en el moment de redactar aquest apunt aplega un total de 576 entrades, totes en versió bilingüe castellà-català.

Però, ¿què és exactament ‘Bach en temps de pandèmia’? Deixem que ens ho expliqui l’autor: ‘Es tracta d’un recorregut litúrgic que arrenca el dia de Nadal de l’any 2020 (25 de desembre) i finalitza el quart diumenge d’Advent del 2021 (19 de desembre)’. Gairebé un any sencer de pelegrinatge que reflecteix ‘més un temps viscut cap endins que no pas cap enfora.’ Un temps que ha servit per esdevenir ‘una mica pelegrí en la vivència de la pròpia soledat acompanyat, això sí, d’aquestes sublims músiques d’església de Bach.’

Cap al final de la Introducció llegim: ‘… existeix un altre món al que també en som convidats a aprofundir-hi a través de la pràctica del silenci; del saber aturar la ment; del viure plenament “ara i aquí”; de l’escolta atenta i serena de la Música. L’experiència del confinament viscut va ser una immensa oportunitat col·lectiva per aprofundir en aquest món interior i psíquic. No pas en va, “psique” significa en grec ànima. És el món que, segons el psicoanalista suís Carl Gustav Jung, pot conduir-nos fins a l’anomenat “Jo superior”, dimensió en la que la persona pot aprofundir i potser conèixer, per primera vegada, alguna cosa relacionada amb la missió vital que tots tenim pel simple fet d’haver nascut’.

I, per cloure l’introit, una definició del que, per l’autor, representa escoltar Bach: ‘…és prendre consciència de la immensitat dels grans transcendents: el “bellum”, el “bonum” i el “verum”. Per a molts de nosaltres aquests són els epítets per poder designar l’Infinit, el Tot, l’Absolut. Déu.’

En l’apunt anterior comentava que ‘Bach en temps de pandèmia’ és un llibre que val molt més del que costa perquè, a part del que ja podeu deduir pels fragments introductoris que acabo de reproduir, té una dimensió addicional sobre la qual parlaré en el següent apunt, que serà el que tancarà la sèrie.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!