Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Dancing Belfast

La primera cosa bonica del dilluns 14 de març de 2022 és una escena de la pel·lícula ‘Belfast’, de Kenneth Branagh, que ens remet al mite del nostre naixement i a la capacitat que tenim de sobreviure. Enmig de la ciutat devastada per la guerra civil la família del nen protagonista torna d’un funeral i els seus pares es posen a ballar com si ningú els veiés, com si fossin sols en el món.

És un moment que tots recordem encara que no l’hàgim viscut: quan el nostre pare i la nostra mare varen ballar en una quadra buida en el camp, en un local dels afores, a la Rainbow Room o al passadís de casa amb sabates de taló alt i mitja penombra o potser amb els peus descalços d’ella damunt les sabatilles d’ell. Va ser aquell vespre que ens varen concebre.

És també aquella música que no ha parat mai de sonar: la que acompanyava l’elecció de Miss Sarajevo en el refugi, la que hi havia a les botigues de Beirut quan abaixaven la persiana després d’haver permès l’entrada de deu persones per compartir la nit. I potser ara, a Kíiv, està passant el mateix. És la continuació de la vida per altres mitjans, diferents d’aquells que, fora, enmig de la foscor, no senten res.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La nena i els detinguts

La primera cosa bonica del dimarts 15 de març de 2022 és la història d’una guerra llunyana: la de la nena que va salvar el seu pare quan els soldats alemanys se l’emportaven. És molt adequada per a aquests temps que estem vivint en què els més vells rescaten de la memòria fets que ja ningú no recordava. Com aquell del camió alemany que va passar per un poble i, de casa en casa, agafava els homes per emportar-se’ls cap a una mort gairebé segura. Al cap de família d’aquella masia també li va tocar. Es va enfilar a la caixa sense girar-se: darrere seu quedaven la muller i dues filles de 9 i 7 anys. El camió va fer un sotrac i es va posar en marxa. Els detinguts anaven capcots. Un oficial alemany anava dret entre ells, de cara al lloc que abandonaven. Va veure una nena que corria per la carretera, cridant a son pare que tornés.

No es pot explicar el perquè, després de totes les malvestats que havia comès i abans de les que encara havien de venir, però va donar ordre de parar. Com que sabia una mica d’italià va preguntar a aquells homes qui era el pare de la nena que ja s’acostava. Es varen alçar tres mans. I com es diu?, va preguntar. Només un va respondre en el mateix moment que la nena arribava al camió. Va abaixar la tapa i l’home va sortir. Ell i la nena es varen quedar contemplant com el camió reprenia la marxa. Passada la primera corba varen sonar dos trets de pistola. De les dues filles, aquella era la més petita. Tota la vida la preferida de l’home va ser l’altra. Per conquistar l’afecte del pare ella va fer de tot. De tot menys una cosa: no li va recordar mai que li havia salvat la vida.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!