Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de maig de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (53).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

No ser famós

La primera cosa bonica del dimecres 12 de maig de 2021 és no ser famós. Mai. Per cap motiu. Fixeu-vos en els viròlegs. Eren gent seriosa, respectada i desconeguda. Ara ens els trobem fins a la sopa i ja els hem avorrit. Em direu: prou que s’ho han buscat, sempre amb alguna declaració a punt per a la televisió o els diaris. Fins i tot escriuen llibres. Més que res perquè els han anat a buscar, fins i tot amb nocturnitat, fent-los la gara-gara i pagant-los bé.

Què havien de fer? Primerament s’han barallat entre ells, després amb la resta del món. Fes-te famós i ja ho veuràs. Un ‘amigatxo’ et demanarà un favor i si no l’atens passarà a ser el teu enemic. Compten els teus estalvis. Enreden a ton pare i et tiren en cara fins i tot el que havies escrit a les parets del vàter de l’escola. Sigues ric, i pacient per gastar-te els diners lluny. Però famós no. I menys a l’estranger. No t’ho perdonaran mai. Tret que tinguis prou coratge per passar de tots ells.

Certament és un calvari, una missió que no t’imaginaves. Deixa-ho córrer. No busquis seguidors. No responguis els correus. No te’n fotis de ningú, encara que te’n moris de ganes. Ets una persona sensible, ho sé. I dues de cada tres vegades una sola ofensa o una crítica malintencionada t’afectarà més que mil felicitacions. Ja ho explicava Gabriel García Márquez: quan era feliç i indocumentat tenia cent amics. Després, només anys de solitud.

  (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

La vida en la mitjana

La primera cosa bonica del dijous 13 de maig de 2021 és saber trobar la mitjana de la nostra vida per comptes de valorar només el punt concret on ara es troba. Poso un exemple: els seguidors de la Juventus. Ara se senten gairebé com els desheretats de la Terra. En els darrers deu anys han guanyat nou campionats de Lliga, però si enguany l’equip acaba en quarta o cinquena posició s’hauran de resignar i de cap manera definir el que els passa com una tragèdia. No s’ha acabat el món. Si durant nou anys has guanyat un milió d’euros i en el desè ingresses ‘només’ quatre-cents mil et queda un patrimoni amb una mitjana de nou-cents quaranta mil euros. Tira milles, que així és la vida. No acabaràs bé si només et fixes en el que perds i no en el que havies guanyat quan el present va imposar els seus límits. Si només valores això comets un error de perspectiva. Et converteixes en un d’aquells fòssils que s’enganxen a tot el que troben sense adonar-se que, ens agradi o no, les coses passen i que no podem pretendre fer curses en moto o tocar en una banda de rock quan tenim setanta anys. Fins i tot coses menys agosarades que aquestes. De vegades, però, passa justament el contrari: el destí es torna boig i s’oblida del terme mig. Aleshores, però, és convenient no oblidar-te de quan la roda no girava. I fer un somrís quan t’arriba un revolt per sorpresa. És el mètode Camilleri: fer la mitjana. I m’emporto tres.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!