Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Força, Tromso!

La primera cosa bonica del dilluns 1 de març de 2021 és l’equip de futbol de Tromso, a Noruega, que s’enfronta a la resta del món. Més exactament, va contra el Mundial de Qatar. Perdrà, sí. Però, de fet, ja ha guanyat.

Tromso és una ciutat petita i esplèndida situada a l’extrem nord del país dels fiords. La seva principal meravella és la Catedral de l’Àrtic, un conjunt de piràmides de vidre i formigó visibles des de qualsevol indret de la zona. Del seu port surten els trajectes cap a les illes Lofoten, un dels llocs més bells d’Europa i ara mateix a Tromso totes les hores són de nit. A Qatar, en canvi, viuen en l’estiu permanent i arran de mar tenen un monument a l’ostra i un altre a la tetera. Doha, la capital, és al costat del desert. I al de les organitzacions més perilloses, la política dels emirs.

Tromso és liberal. Qatar esclavista. Tothom sap de quina manera va obtenir el Mundial de futbol. Els partits es jugaran a l’hivern, en ciutats invisibles i davant d’un públic que, si hi assisteix, sabrà ben poca cosa dels antecedents. Tan bon punt es va conèixer la notícia dels 6.500 immigrants morts en el transcurs de les obres des d’aquella nit de fa deu anys que Qatar es va comprar una Copa del Món, l’equip de Tromso va decidir fer-li el boicot. Algú pot pensar que són molt primmirats però a mi, això, no em fa riure gens. Diuen que Gundersen no pot aturar Cristiano Ronaldo. Però una nit de neu de fa vint-i-tres anys el Tromso va guanyar per 3 a 2 el Chelsea de Gianluca Vialli. Perquè guanyés a Quatar hauria de caure una bona nevada a Doha. Vinga, doncs, que nevi…

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

Wilder no perdona

La primera cosa bonica del dimarts 2 de març de 2021 és una ocurrència de Billy Wilder que no trobareu en cap de les seves pel·lícules. Una ocurrència que, de fet, ens ensenya quina és la millor manera de tallar en sec qualsevol intent de contacte amb nazis i feixistes. La millor i l’única. Ho he pensat mentre llegia la notícia dels dos condemnats a cadena perpètua per assassinats en massa morts el diumenge passat sense haver fet ni un sol dia de presó.

L’ocurrència l’he trobada en una novel·la de Jonathan Coe publicada recentment: ‘Jo i Mr. Wilder’, un text estrany, que comença a mig gas però que va creixent fins a un final perfecte. En els últims capítols s’evoca el període en el qual Wilder, austríac de naixement, era un oficial nord-americà destacat a Alemanya en acabar la guerra amb l’encàrrec de reorganitzar una cinematografia europea ‘civil’.

Comença a buscar gent i veu que tothom li nega haver estat mai nazi. Després s’entrevista amb un vell col·lega, amic fins i tot, Werner Krauss, que havia fet força diners interpretant papers de jueu malvat i pervers en films propagandístics durant els anys trenta. Krauss li explica que en aquella època, al començament, Hitler encara tenia ‘bones idees’ i ‘entenia el poble i les seves preocupacions’. Wilder fa que sí amb el cap mentre mira la documentació de Krauss que li està proposant de fer en teatre una Passió en la qual ell interpretaria el paper de Jesús. Li respon: ‘No hi veig cap obstacle’. L’altre, alleujat, vol donar-li les gràcies, però Wilder afegeix: ‘Amb una condició, però. Quan s’arribi a l’escena de la crucifixió farem servir claus de debò’.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

‘Orbisculate’

La primera cosa bonica del dijous 4 de març de 2021 és una paraula anglesa que no existeix. Almenys fins ara. La paraula és ‘orbisculate’. Té una traducció autèntica i una altra d’aproximada. La primera és: verb que indica l’efecte que produeix el suc d’una fruita que t’esquitxa. La segona: verb que indica un desesperat intent d’honorar la memòria d’un pare. Neil Krieger és va morir de covid fa un any a Boston. Va deixar dos fills, John i Hillary, i una paraula. Se la va inventar a l’escola, per a un exercici a classe. El tema era precisament aquest: inventa una paraula. La va inventar i va continuar usant-la. Els seus fills van descobrir, també a l’escola, que no existia en el diccionari, només per son pare que, a més a més, cada vegada que la pronunciava reia. Els ruixava amb suc de tomàquet o de llimona mentre els deia: ‘t’estic orbisculant’. I vinga riure. La seva il·lusió ara és fer-la entrar en el vocabulari. Ja han sortit en uns quants noticiaris americans parlant-ne. Han creat una pàgina web per promoure-la, han fabricat samarretes i han planificat les diverses etapes del recorregut. Una d’aquestes etapes consisteix a aconseguir que sigui pronunciada el major nombre de vegades possible en els podcasts. (Pels qui escolten la versió audio d’aquest article aquí va la meva contribució: ORBISCULATE). És intraduïble, sona malament en l’anglès original i encara pitjor en italià. Fins i tot articulistes americans que n’han parlat no han encertat a posar les lletres correctament. Una cosa similar ha passat amb alguns membres de la família. El que fa rodar el món no és la realitat augmentada sinó una cadena de benèvols malentesos. Pel que fa a la batalla dels Krieger, l’entenc. Per bé que, en la meva experiència, el dolor no té paraules. I silenciar-lo és una manera de preservar-lo.

La pàgina web d’orbisculate és aquesta.

I aquí teniu una informació sobre la família Krieger i el seu projecte.

si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!