Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

L’única bona acció

La primera cosa bonica del dimarts 31 d’octubre de 2023 és una bona acció (potser l’única) que va fer el milionari Aristoteles Onassis i que va canviar la vida d’un home amb bigoti (*). L’expliquen els hereus Baletti (**) tot festejant el norantè aniversari de la ‘moka’ (***). Un invent que en principi semblava limitat al mercat local i prou. El seu creador no era home de grans ambicions. Un dia, però, el seu fill, un home amb bigoti, va decidir de provar a exportar-lo i va concertar una trobada de negocis a França. La cita era en un hotel de la Costa Blava. Mentre esperava l’arribada dels seus interlocutors va veure passar pel hall Aristoteles Onassis, inconfusible, amb les ulleres de vidres gruixuts i muntura negra i els cabells allisats cap enrere. Ple de coratge se li va acostar, es va presentar i li va demanar si estaria interessat a ajudar-lo per donar a conèixer el seu producte. Ari no es va dignar a dirigir-li ni una mirada i va seguir el seu camí fins a la platja. Els francesos van arribar. L’invent els va deixar perplexos però el negoci no s’acabava de tancar. Poc després Onassis va tornar de la platja. L’home del bigoti va notar un copet a l’espatlla i va sentir una veu que, en francès, deia: ‘Bravo, Renato! El cafè de la teva cafetera és òptim. El millor que mai he begut’. La resta és història, és Jackie O. en una illa privada enmig del mar… i una petita tassa que, modesta, encara sura.

(*) Renato Bialetti, juntament, amb el dibuixant Paul Campani va idear el 1953 un personatge per a la seves campanyes publicitàries que va denominar ‘Omino coi baffi’ (home amb bigoti) i que encara avui és una referència summament popular. Vegeu aquí i també aquí.

(**) Vegeu aquí.

(***) ‘Moka’ és el nom amb que denominen a Itàlia la cafetera exprés domèstica que Bialetti va inventar i que aquí coneixem com ‘Oroley’. Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

No claudicar

La primera cosa bonica del dimecres 1 de novembre de 2023, festa de Tots Sants, és una espècie d’onzè manament que tots els sants han respectat: no claudicar. Vivim un temps d’ofertes indecents, de propostes que encara podem refusar. El nou poder no té prou noms per fer mig equip, disposava dels sospitosos habituals però ja se’ls ha gastat tots. D’aquí venen les seduccions fàcils, les proposicions subtils, els patrocinis no demanats.

Tenen família, somien encara a fer carrera i, en el fons, mira els altres… Cert, mira els altres. Però i tu? Roberto Vecchioni cantava que ‘vèncer significa acceptar’, però també val el concepte oposat: acceptar significa vèncer i també això, ‘si mai ho fes, no m’ho perdonaria’. No estem salvats si no som purs.

Fa anys em vaig trobar un antic company d’escola. Em va dir: ‘Te n’adones? Hem vist com domaven els qui eren d’esquerres i els qui eren de dretes; i al bons, quan ens tocarà?

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Matthew & Bruce

La primera cosa bonica del dijous 2 de novembre de 2023, dia dels difunts, és el record d’una vella pel·lícula en la que Matthew Perry actuava al costat de Bruce Willis, tots dos encara molt lluny d’imaginar-se com acabaria sent el seu destí. Era el 2000, a Nova York, vaig entrar a un cine on feien ‘The whole nine yards’ (*), una expressió que significa, més o menys, ‘Tot allò que es pot’. A Itàlia la varen titular ‘Fbi protezione testimoni’ i potser per això la va veure molt poca gent. Matthew interpretava el paper d’un dentista odiat per la seva dona, Bruce el d’un ex-assassí perseguit per la Màfia. No era una cinta seriosa, havia de fer riure i ho aconseguia. Matt arrossegava una mica del Chandler de ‘Friends’ i Bruce se’n fotia de ‘Die Hard’ (**), però tant l’un com l’altre sabien que ningú es pot fer el dur davant de la mort.

Ara un ja no hi és i l’altre ha deixat de parlar i de gaudir de la vida. Tanmateix han fet ‘tot allò que es pot’, fins i tot no prendre’s seriosament. Han deixat milers d’amistoses rialles prefabricades, la perfecta i melancòlica lliçó del ‘Sisè sentit’ (***) (també nosaltres ‘veiem gent morta’, sobretot avui) i aquella sentència moral de ‘Last Man standing’ (****): ‘No importa el que puguis arribar a aprofundir, sempre hi haurà el bé i el mal. I hauràs de triar. Agafa la primera opció si vols viure en pau amb tu mateix. I si agafes la segona continuaràs caminant, però aleshores seràs un mort i no te n’adonaràs.’

(*) ‘Falses aparences’: vegeu aquí.

(**) ‘La jungla de cristal’: vegeu aquí.

(***) ‘El sisè sentit’: vegeu aquí.

(****) ‘Uno para todas’: vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!