Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (139).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
No hi ha lloc per a l’os
La primera cosa bonica del dilluns 24 d’abril de 2023 és l’os que subverteix l’ordre constituït que abans havia estat subvertit pels subversius. La cosa va passar a Grafton, New Hampshire. En una biblioteca pública de Brooklyn la imatge d’un os a la coberta d’un llibre atreu la meva atenció. L’agafo i començo a llegir. Es titula ‘Quan un anarquista s’enfronta a un os’. Fa bastants anys la petita ciutat de Grafton va ser el centre d’un experiment. La població es va apuntar a un projecte llibertari que anul·lava qualsevol forma d’intervenció pública: cap subvenció per a les escoles, ni pels bombers, ni tan sols per a les biblioteques. Les lleis es varen transformar en suggeriments. Si no es complien, cap sanció. Al centre de la ciutat van muntar un gran envelat en l’interior del qual es desenvolupava la vida en comú. Grafton era envoltada de boscos. I la contrarevolució la varen fer els ossos. Abolida la recollida d’escombraries, les que contenien restes d’aliments varen atreure els animals afamegats. Hi varen haver enfrontaments entre els anarquistes i els ossos. Endevineu qui va guanyar. L’os no suporta els règims, ni tan sols aquells que es construeixen a partir de la supressió de qualsevol règim.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
La ciutat que dorm
La primera cosa bonica del dimecres 26 d’abril de 2023 és que també Nova York, la ciutat que abans no dormia mai, ha entès que és just i oportú descansar i somiar. Caminava per la Cinquena Avinguda en direcció al MoMa per veure l’exposició dedicada a Georgia O’Keefe. Estava molt cansat i hauria volgut aturar-me. A l’alçada del carrer 36 em sobta un rètol de la cadena Nap York que anuncia una ‘estació de descans temporal’. Pots llogar un box amb un llit per una hora a trenta dòlars més impostos. Em sento temptat, però el MoMa m’espera i si me’l salto avui potser demà ja no hi podré tornar. Continuo caminant quasi vint illes més. Entro. Veig el blau i el vermell de la O’Keefe, després baixant em trobo aquest altre rètol: “Nap for Black Power”. És a l’entrada d’una instal·lació. Et conviden a entrar, jeure i descansar perquè els somnis són alliberament i revolució. Per això als esclaus els prohibien de dormir. Trobo lliure un dels sis llits circulars. Està cobert de suaus coixins. L’última cosa que veig abans de tancar els ulls és una frase a la paret: ‘Tens autorització per ésser improductiu’. La ciutat no dormia mai, jo anava carregat de compromisos i bona nit als músics.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
‘Let’s reply’
La primera cosa bonica del divendres 28 d’abril de 2023 seria la possibilitat de respondre aquells missatges de correu electrònic que rebem d’empreses amb les quals tenim relacions comercials i que inclouen la indicació ‘no reply’. És una manifestació de superioritat? D’indiferència, potser? ’Servei al client’ o a l’inrevés? Vosaltres mateixos.
El vol que teníeu reservat ha estat cancel·lat, us tindrem en compte pel següent. No reply. L’abonament és a punt de caducar, les condicions per a la renovació són aquestes. No reply. La meva preferida, però, és una comunicació que m’envia periòdicament Netflix. Se m’adreça, en pla confidencial, pel meu nom i em diu: ‘Penseu a acabar de veure aquella pel·lícula’. Habitualment el missatge de correu m’arriba una o dues setmanes després d’interrompre jo el visionat.
Seré caritatiu i no esmentaré cap dels films amb els que això m’ha passat, però m’encantaria poder respondre: “Estimada Plataforma, veig que us heu adonat que ha passat el temps i potser us imagineu que he perdut la memòria. Estava contemplant una obra mestra i de sobte m’he hagut de sotmetre a una cura de fòsfor? Era tan meravellosa que temia que s’acabés i he volgut deixar-la en suspens? He emigrat a un país sense wifi? Per què no proveu de fer-li una ullada? Quinze minuts, el que he fet jo, no cal més estona. Després és possible que us vinguin ganes d’explicar-me què en penseu. No reply”.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb l’apunt titulat ‘Let’s reply’. Amb mi també m’emprenya quantitat rebre notes de NETFLIX dient que he deixat una sèrie o una pel·lícula a mitges. És que no tinc prou criteri per decidir la brossa entre la quantitat de material que m’ofereixen les plataformes? No s’adonen que quan es programen una quantitat ingent de pel·lícules i sèries i algunes amb pocs minuts en tens prou per decidir que no podem perdre el temps en bajanades?