Totxanes, totxos i maons

La revista “Enderrock” ha fet un esforç que val la pena de reconèixer en la seva justa mesura: ha agafat el disc “Alegria”, enregistrat el 2002 per Antònia Font, -al meu parer el primer dels grans discos del grup balear- i li han dedicat un homenatge molt especial en forma de CD que es ven conjuntament amb la revista de juliol.

Aquest tribut d’admiració a Antònia Font consisteix en l’enregistrament dels deu temes del disc pel mateix ordre però interpretats per altres grups i cantants convidats per la revista a participar en l’homenatge. El resultat, tal com el veig jo, és el següent:  (n’hi ha més)

01. “Final”, Mishima:
El millor començament que es podia demanar. Ras i curt: un dels cims del disc. Com veurem en els temes següents, un projecte com aquest es pot enfocar de dues maneres diferents (i tan legítima l’una com l’altra): fent una còpia al més fidel possible de l’original o portant el tema cap al territori de qui fa la versió. En el cas de “Final” ens trobem amb un tema que en el disc original no passava de ser un pòrtic amable per convertir-se ara en una cançó esplèndida gràcies a la versió de Mishima que l’agafa i se la fa seva des del primer fins a l’últim compàs. David Carabén i la seva colla estan passant per un moment molt especial, un estat de gràcia que fa que tot el que toquen creixi i s’enfili molt amunt. I aquí ho demostren a bastament: to boirós i enigmàtic amb un piano obsessiu i una guitarra que puja, baixa i envolta la línia melòdica bàsica. Una recreació exemplar.

02. “Alegria”, Tomeu Penya:
Continuem amb altíssim nivell: Creu de Sant Jordi amb farbalans vermells i dues-centes reverències a qui hagi tingut la idea de reservar “Alegria” per Tomeu Penya. Gràcies a ell descobrim que l’himne que dóna títol al disc és, de fet, una cançó “country” amb tots els requisits necessaris per triomfar novament deu anys després de la seva concepció i esdevenir un clàssic del gènere. No hi falta res: violí desfermat, guitarres bellugadisses i la trempera interpretativa del gran Tomeu. Una frase per tocar quasi el cel: “Alegria, ses velles se xapen de riure, es dies s’acaben i es fars il·luminen ses gòndoles entre les cases”. (Perquè, com diria Joan Miquel Oliver: la cançó va de Venècia i coses així)

03. “Dins aquest iglú”, The New Raemon:
Protagonisme per la guitarra i els teclats en una versió que respecta totalment l’original. La cançó es bona per ella mateixa i la feina de Ramon Rodríguez manté el nivell de dignitat que se li demanava. I és que, realment, “ses coses no són fàcils per ningú dins d’aquest iglú tan descomunal, ple de calabruix”.

04. “Alpinistes-samurais”, Oliva Trencada:
Potser m’equivoco però tinc la impressió que si Joan Miquel Oliver hagués d’interpretar en solitari aquesta cançó la seva versió seria molt assemblada a la que han elaborat els seus col·legues mallorquins d’Oliva Trencada, un grup sobre el qual em permeto augurar que se’n parlarà força, després de “Perleta negra”, el seu últim disc acabat de sortir del forn. El text de la cançó és, sens dubte, el més surrealista del disc (que ja és dir). El Pep Toni Ferrer i els seus col·legues comencen amb una frase de vibràfon que es va repetint fins al final combinada amb uns quants efectes electrònics més. El canvi de ritme en el tema original -“I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror…”– aquí és molt més matisat i de tot plegat surt una lectura enriquidora i, sobretot, molt personal. Un notable molt alt, com si diguéssim.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!