Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Cada vegada que vaig a França o a Itàlia m’agafa un atac d’enveja i de ràbia quan veig de quina manera en aquests països els mitjans de comunicació i la gent de totes les edats respecten, valoren i difonen la música del seu país.

No he dit res de “protegir” la música. No els cal. En tenen prou coneixent-la i estimant-la perquè la xarxa de creadors i la indústria que hi ha al darrere puguin subsistir sense que ningú els perdoni la vida, els consigni en una reserva índia o els mantingui a cop de subvenció.

Ben diferent d’aquí que som d’allò més cosmopolites i caragirats en aquestes coses de defensar casa nostra (i, ai las, no només en aquestes).

Més concretament, durant aquest vint dies que l’A. i jo hem anat amunt i avall per terres sicilianes m’atreviria a dir que com a molt un cinc per cent de la música que hem escoltat per la ràdio i la televisió era de fora d’Itàlia. L’altre noranta-cinc per cent era música del país. I ben orgullosos que n’estan.

Evidentment no hi ha cap miracle. Itàlia és un país de llarga tradició musical. Vull dir que el subconscient dels italians percep la música com una part de la seva identitat. Una part amb la qual, a més a més, se senten còmodes i prestigiats. No ha d’estranyar, per tant, que els iPods i mp3 dels adolescents d’allà estiguin plens de música pròpia.

Fins i tot una bona part dels descerebrats que converteixen el seu cotxe en una espècie de discoteca ambulant i circulen sense el més mínim respecte per ningú amb les finestres obertes i el so a la màxima potència escampen rap i hip hop en la llengua de Dant.

Quina enveja…

——————————————————————————————

Per il·lustrar aquest apunt tan musical he triat  “Vecchio frac”, un clàssic del senyor Domenico Modugno (tothom dempeus, si us plau) que a casa nostra va popularitzar el recentment traspassat Ramon Calduch amb el títol “Viejo frac”. Un homenatge a tots dos, per tant.

——————————————————————————————

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!