Totxanes, totxos i maons

En van plens, avui, els diaris (vegeu aquí) i també se’n fa ressò Vilaweb (vegeu aquí). Senyal que la cosa no va de broma. Es veu que els científics han trobat indicis de l’existència damunt de la superfície del planeta Mart d’uns regalims d’aigua que fa uns anys no hi eren. Uns indicis que, vaja, pel que es veu en les fotografies que il·lustren l’apunt tot i ser de natura líquida semblen força sòlids.

Potser serà per la condició mig festiva del dia d’avui, que convida a buscar la punta amagada de les coses, però així que de bon matí he sentit per la ràdio la notícia de la troballa m’ha vingut al cap una frase que acostumava a dir-me la meva àvia quan era menut.  (n’hi ha més)

La frase és "Aigua a mar, no trobaries…" i, com ja es pot deduir, me l’etzibava quan, badoc de mena, buscava desesperadament una cosa i no m’adonava que la tenia davant dels morros. Si les novetats hidromarcianes segueixen pel camí que aquests dies sembla que s’ha obert no tinc cap dubte que, anys a venir, els meus fills etzibaran als seus néts una variant de la frase que vindria a ser: "Aigua a Mart, no trobaries…"

Parlo, doncs, del futur i ja se sap que el concepte de futur és sempre molt relatiu. Sobretot quan ja és passat. M’explicaré: recordo que cap a finals dels 50 -en els primers anys de la televisió, vaja- es va fer molt popular un cantant argentí que es deia Billy Cafaro i que cantava una cançó que va fer una mica de forat. Es deia "Marcianita".

La melodia la recordo perfectament i ara mateix seria capaç de cantar-la de punta a punta. El que em patina més és la lletra. De tota manera del que sí que me’n recordo és que la tornada començava dient: "Quiero una chica de Marte que sea sincera / que no se pinte ni fume / ni sepa siquiera lo que es rock and roll…" i acabava amb una frase que venia a ser l’apoteosi del futur en aquella època: "… y en el año setenta felices seremos los doooos". Un futur que, no cal dir-ho, ja és passat perquè, evidentment, "el año setenta" en el qual el senyor Cafaro i la seva alienígena poc pintada i gens fumadora arribarien a fer grans coses plegats era el 1970.

——————————————————————————————

(*) Com que la meva admirada Carme-Laura dedica de tant en tant algun dels apunts del seu "Coc ràpid" -que no fa gaire ha complert el primer semestre de vida (vegeu-lo aquí)- a revifar frases en perill d’oblit li ofereixo, en homenatge, aquesta versió posada al dia d’aquell "Aigua a mar, no trobaries…" que la meva àvia remugava de tant en tant mentre per la ràdio cantava l’inefable senyor Cafaro i la pobra dona pensava que vés quin nét més despistat li havia tocat. Que quin bon cap que faria per a pom d’escala…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!