Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Hem tornat a Centelles per viure la Festa del Pi que s’hi celebra cada 30 de desembre. De fet, a Centelles l’A. i jo hi anem amb una certa freqüència, però per raons familiars ja que des de fa uns anys allí hi viu el noi petit de casa amb la seva estimada. Pel que fa a la Festa del Pi, en canvi, aquesta ha estat la segona vegada que l’hem viscuda. I per recordar la primera ens hem de remuntar a la dècada dels vuitanta del segle passat.
M’imagino que els detalls de la Festa són coneguts per la gent. Si més no, a grans trets. Però crec que val la pena fer-ne una referència completa, ara que tinc fresca la memòria. Tot comença amb la tria, unes setmanes abans, del pi que protagonitzarà tot el sarau. A les 6 del matí del dia 30 s’apleguen les colles a prop del lloc on hi ha l’arbre, es fan focs per esmorzar botifarrers i altres meravelles portadores de colesterol i cap a quarts de vuit comença la tala del pi a cops de destral.
Quan cau abatut se li escurça el tronc, aquesta vegada amb serra manual de dos costats perquè la base quedi ben plana i l’arbre tingui l’alçada adient per afrontar el següent pas: la pujada al carro -sempre, molt important, mantenint la posició vertical gràcies a un meticulós lligat amb cordes que n’asseguren la immobilitat- que el portarà lentament per la carretera fins al poble. Un desplaçament que abans es feia amb un grup de bous i que ara, signes dels temps, es fa amb tractor.
Al llarg del trajecte la companyia dels galejadors -uns tres-cents en l’edició d’enguany, pel que em varen comentar- omple l’aire de soroll, fum i olor de pólvora. Quan la comitiva arriba a la Plaça Major -cap a quarts de dotze del migdia, més o menys- el tractor s’atura i es fan unes danses en honor del Pi, sempre amb el complement sorollós dels homes i dones dels trabucs. El campanar de l’església de Centelles, molt proper, ens indica que el recorregut és a punt d’acabar.
Falta, però, la part final: enfilar el carrer del Centre, que uneix la Plaça Major amb l’església parroquial dedicada a l’advocació de Santa Coloma. El carrer és curt i molt estret i el pi hi passa fregant els balcons i les parets de les cases fins que arriba a l’esplanada d’accés a l’església. O, més exactament, a la llarga estesa de graons que cal pujar per arribar a l’entrada del temple.
Arribat a peu d’escala es deslliga el pi, li tallen gran part del que li quedava de tronc fins al començament del ramatge i a força de braços l’enfilen graons amunt fins a la porta d’entrada. Allí els forçuts portadors fan ‘ballar l’arbre’ a base girs, sacsejades i saltirons diversos que són fervorosament corejats per la gentada que es concentra en aquell indret més aviat curt de metres quadrats. Per acabar de fer més bèstia l’esforç, l’arbre balla amb un galejador (o galejadora, com enguany) instal·lat al damunt, a les branques més altes.
El pas per la porta obliga a posar l’arbre en posició horitzontal i amb el que queda del tronc a la part del davant. Amb aquesta posició cada 30 de desembre el Pi de Centelles arriba al peu de l’altar per donar pas al que a mi em sembla el moment culminat de tot el cerimonial. Un cable baixa del sostre i els mossos l’aferren a l’arbre de manera que quan s’elevi quedi en posició invertida. És a dir, amb la part del tronc a dalt i la capçada a baix.
Abans de penjar-lo definitivament damunt de l’altar on s’hi estarà fins a final de gener les branques del pi les adornen amb unes quantes cistelles plenes de fruita que demostren que tot allò que acabem de viure és una invocació a la fecunditat que s’endinsa en la foscor dels segles.
La màgia de tot plegat, però, prové del fet que la imatge d’un arbre invertit ja la trobem en els textos antics hindús com una manera de representar l’univers. Un Univers amb un tronc únic que connecta amb les altures i amb la capçada i tot el ramatge escampant-se pel mon.
No vull acabar sense deixar-vos aquest enllaç a un interessant article sobre el simbolisme dels arbres, i un parell d’enllaços més -aquests en llengua del 155; em sap greu- perquè tingueu una mica més de teoria sobre el tema: aquest i aquest altre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sento la remor dels pins parlant entre ells: “t’has fet molt maco tu aquest any…”li diuen els pins vells a l’arbre que s’enfila majestuós mentre per les arrels se’ls hi escapa el riure…
“És que soc molt ben plantat jo” respon el pi tot ufanós mentre comença a sentir unes pessigolles a la base del tronc.
Els altres arbres miren com la serra va tallant i pensen: “hem de trobar un altre presumit pel any vinent”. El bosc s’omple d’arrels rielleres.
Sincerament: totes aquestes festes ancestrals em deprimeixen.