Maons?… El nom de la cosa o el perquè de tot plegat. (i III)

(La sèrie comença aquí)

Comprova la tensió del cordill. Que no pengi. Després, d’un salt s’enfila a la bastida. Dos cavallets de fusta d’un metre d’alçada i tres taulons. S’espolsa una mà al cul del pantaló per engegar el transistor. Sona “The dock of the bay”, l’últim de l’Otis Redding. El company li passa la gaveta, la galleda amb aigua i el cabàs ple de guix. A la seva esquerra, molls però no saturats, una vintena de maons l’esperen.

Per enllestir l’envà necessitarà més maons però de moment li va bé que s’estiguin en remull a la pastera. Com més lliure la bastida millor. L’Otis acaba la cançó xiulant. Un gran final. Aquell mateix matí l’emissora posarà “Soul Finger”, dels Bar-Kays, el tema de moda. Una fúnebre coincidència que ell -ni ningú- no està en condicions de captar ja que encara falten tres mesos perquè Otis Redding i quatre músics dels Bar-Kays morin en un accident d’aviació.

(Un mal any, aquell 1967. Ja va començar fatal quan a finals de gener Luigi Tenco se suïcidava a San Remo perquè el jurat del festival no va prendre en consideració la seva cançó “Ciao, amore, ciao”. Un any nefast que acabarà amb l’accident aeri del rei del soul el 10 de desembre).

Barreja a la gaveta tres paletades de guix amb tres pots d’aigua. Amb la mà esquerra agafa el primer maó i n’enllarda primerament la testa. Tot seguit, amb un gir àgil del canell enllarda el costat llarg. Reparteix la pasta damunt del maó com un venedor de cucurutxos i amb un gest decidit el situa just en el lloc que li correspon. El que ocuparà mentre l’edifici estigui en peu. O mentre els ocupants no canviïn de parer i mantinguin la distribució del local. Sense perdre de vista el cordill que l’indica l’alineació correcta de cada filada repeteix l’operació quatre vegades més. És el màxim que li aguanta sense adormir-se la quantitat de guix que ha pastat. No s’enganya. Ell, de fet, no és més que un aprenent avançat. I en coses com aquesta prou que es nota. Un paleta més veterà arriba a posar nou o deu maons amb la mateixa pastada. El guix no es deixa dominar per qualsevol.

Mira al seu voltant i no troba res d’especial en aquestes obres de reforma d’una farmàcia de Sant Andreu. No sap que la cançó que parla del port de la badia de San Francisco -amb l’inoblidable final xiulat per l’Otis- formarà part, quasi quaranta anys després, d’un dels que anomenarà “els discos de la seva vida”. Tampoc sap que les totxanes, els totxos i aquella pila de maons que té al costat donaran títol a un dietari obert i impúdic que algun dia escriurà. Un dietari que a través d’uns processos tecnològics inimaginables l’any del Tenco i el Redding el podrà llegir des de casa seva qualsevol persona que tingui prou curiositat i humor per perdre el temps en aquestes coses.

Tampoc sap que el record d’aquell envà, la música del transistor que sempre du al costat o la classe nocturna a l’Escola Industrial (avui, per cert, hi ha Matemàtiques amb els de Química de Laboratori i podrà veure l’A.). Tampoc sap, dic, que ell, enfilat damunt la bastida barallant-se amb el guix, i tot el que l’envolta seran els protagonistes d’aquest experiment de comunicació per internet en el que ell -no l’ell d’abans sinó el d’ara mateix- s’ha estrenat des de fa dos dies.

A. s’ho mira des del darrere mentre ell tecleja en l’ordinador. “Què fas?” “Escric el tercer i últim text de presentació del bloc” “Vols dir que s’entendrà tot això?” “Doncs mira, ara que ho dius… crec que no gaire”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *