Totxanes, totxos i maons

Correu rebut a la bústia d’aquestes Totxanes poc després de penjar el meu apunt del dijous (vegeu-lo aquí):

“M’ha emocionat llegir el teu blog de la poma. Fa un parell de mesos va morir el meu pare (una mort com no en podia haver triat una altra de millor: va caure fulminat jugant a tennis amb uns amics, la qual cosa et pot donar una idea que, a 78 anys, va dur una vida plena i saludable fins al darrer moment, incomplint, però, la profecia familiar que li augurava salut i força fins als 100 anys). La poma era una de les seves fruites fetitxe (a bona distància del meló, però). ” (n’hi ha més)

“Recordo que quan érem petits sovint ens repetia el proverbi anglès: “An apple a day keeps the doctor away”, i jo li replicava, “Llavors si mengem una poma cada dia no et veurem més?” (el pare era metge). Per acabar-ho d’adobar, ja sé que molts pàrquings són iguals, però el teu és ben bé idèntic al del meu pare, el mateix gris, la franja vermella, el disseny dels números… (el pilar escantonat ja és un clàssic de tots els garatges del món). Allà ha quedat el seu últim cotxe, nou de trinca (l’anterior me’l va passat a mi), que ja hem posat a la venda perquè la mare diu que fa deu anys que no condueix i que no es reciclarà pas ara als 76 anys…”

Sincerament, crec que la millor coronació a aquesta història -que demostra que, en el fons, les coincidències no existeixen, que tot lliga gràcies a una secreta intel·ligència que dóna sentit a les coses, que els mots roden i roden no pas per atzar sinó al dictat d’una sàvia combinatòria- són uns versos del “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés. Si, a més a més, els escolteu recitats per l’Ovidi amb en Toti al darrere fent meravelles amb la guitarra la impressió serà completa:

“Mira, amiga -diria-: les coses, certes coses, / no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes, / hi ha processos ocults, hi ha juntes generals / al voltant d’una taula de pi, ben basta i pobra, / sobre la qual a voltes penja un llum miserable. / Sabem els resultats, els brutals resultats / que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí. / Podria il·luminar-te el passatge evocant / el camí de Damasc; però no és necessari. / Ara, mira la tarda, les arbredes, el riu. / El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens. / No és temps encara, amiga, de que els arbres -els arbres / verds i esvelts del jardí- s’esdevinguen donzelles. / Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls. / Hi haurà un moment que els arbres s’esdevinguen donzelles, / verdes donzelles nues, terriblement esveltes, / i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens / quan arriba l’instant que ja no poden més. / Aleshores veurem porcellanes amables, / porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics / tots fets d’arrels torpíssimes: formiguers anagrames / com els que tots tenim a les boles dels ulls, / uns petits mapes òptics dels països on som / destinats -¿per què no?- des de l’instant de nàixer: / el país que se’ns deu, no et càpia cap dubte, / el país del qual som amargs exiliats. / En cada ull portem, potser, un hemisferi, / tristament dibuixat, en línies de sang, / -o potser, ben mirat, en línies d’espant- / i el lloc on no poguérem arribar quan nasquérem / per això, perquè vàrem nàixer possiblement. / Coses absurdes, coses dites per no callar…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!