Per la ràdio s’està passant aquests dies una campanya publicitària d’Amnistia Internacional per la igualtat de drets de les dones. Els creatius publicitaris han simulat una conversa entre un ginecòleg i una parella en estat de bona esperança en el transcurs de la qual el metge els avisa que el que estan esperant podria ser un ésser d’allò més putejat, marginat i discriminat. Davant del panorama el futur pare pregunta amb un fil de veu què és el que ve de camí i el sagaç professional de la medicina li respon que tindran… una nena.
Déu em guardi de posar-me a discutir la conveniència de divulgar missatges en favor de la igualtat entre l’home i la dona, però el cert és que l’anunci en qüestió és dels que, al meu parer, combinen un gust dubtós amb una no menys dubtosa eficàcia. Un engendre, vaja. Un engendre, això sí, propi de cervellets “tardoprogressistes a punt de jubilació”, segons la feliç expressió de Salvador Cardús en el seu article de divendres passat i que des d’ara incorporo al meu repertori de la manera més descarada.
Deixant de banda el poc nivell que li trobo a la campanya, el que em mou a escriure aquesta nota és deplorar un costum ja generalitzat i del qual tinc la impressió de ser-ne l’únic detractor: la dèria per conèixer el sexe de la criatura abans del seu naixement.
Sé perfectament que aquesta és una batalla que tinc perduda des de fa molt temps. Tanmateix, cada vegada que algú m’anuncia que espera un nen o una nena insisteixo a exposar-li la meva teoria i a reivindicar l’enjòlit davant del desconegut durant nou mesos, el manteniment d’una de les poques parcel·les de màgia i de misteri que encara ens podem permetre d’incrustar en la nostra vida quotidiana. Ja sé que en el món hi ha problemes molt més seriosos que aquest però no em desdic de creure que a tots plegats, llançats com estem en una desenfrenada cursa en busca del màxim nombre possible de certeses, ens empobreix una mica la pèrdua d’aquesta petita incertesa. Digueu-me quimèric, però em fa cosa pensar que ja ha passat definitivament a la història un diàleg tan habitual encara no fa gaires anys com el següent: “Quin nom li posareu?” “Doncs si és nen Raimon i si és nena Mercè”.
Per anys que passin sempre recordaré com un dels moments més encisadors de la meva vida l’escena dels naixements del Marc i de l’Eloi. Primer un caparró pelut que pugna per sortir, després una espatlla, de seguida l’altra, el cosset que va lliscant ajudat per les mans expertes del metge (ja falta menys, ja falta menys)… i finalment l’esperada resolució a nou mesos plens d’incògnites: una cuca bellugadissa o un discret sacsonet (bé, aquest me l’he imaginat perquè a casa només han vingut nois). I les frases dels presents en aquella bombolla isolada del món que és la sala de parts adreçades a la mare, el motor principal de l’escena i, alhora, la menys informada del cas: “Felicitats, és un nen preciós (o una nena, vaja)”.
Potser sí que són batalletes carrosses de la dècada dels setanta i que ara els temps han canviat. Sóc plenament conscient que, en aquest assumpte, remo contra corrent. Però, mira, tant me fa. I així, respectuosament i enèrgica, ho proclamo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi estic d’acord. Crec que és millor no saber-ho.