L’article d’avui de la Isabel-Clara Simó em recorda un deute que vaig contraure fa més de mig any en el primer text que vaig fer en aquest Bloc: el de parlar de la meva experiència de lector d'”Ulisses” de James Joyce. (Per cert, ara que parlo de deutes, ja sé que tinc encara pendent escriure sobre els Imparables però, francament, confesso que cada dia que passa l’assumpte em provoca una fatiga que ara ja ha arribat a dimensions gairebé còsmiques). Parlem, doncs, del senyor Joyce que aquest sí que s’ho val.
El que James Joyce ens demostra a “Ulisses” és que amb l’única eina del llenguatge l’escriptor pot assolir la màxima capacitat d’expressar, descriure, torbar, emocionar, sorprendre, enganyar… als seus lectors. Mai com en aquesta monumental novel·la s’ha estat tan a prop de reproduir al cent per cent en un text les dimensions més sensitives i tangibles de la realitat. És per això que Pep Albanell em deia fa més de vint anys que després de llegir “Ulisses” escrivim de manera diferent a com ho féiem abans de llegir-la. Perquè amb Joyce ens adonem que amb el llenguatge tenim a les mans una eina de possibilitats expressives il·limitades. Una eina a la qual, en tot cas, el sostre li posem nosaltres amb les nostres limitacions.
És com quan ens comprem per primera vegada un PC i ve a casa un tècnic per instal·lar-lo i fer-nos les demostracions de com funciona. Amb el teclat a les seves mans veiem clarament totes les prestacions de l’aparell… però quan ens quedem a soles amb la maquinota és quan percebem la nostra veritable dimensió d’usuaris incipients. En aquesta paràbola -un xic “patillera”, d’acord- Joyce vindria a ser el tècnic que ens mostra els límits i el llenguatge és el PC que conté en el seu interior una munió de recursos als quals volem treure el màxim rendiment.
No és un llibre fàcil, “Ulisses”, que quedi clar. No és el que jo recomanaria per anar llegint a petits glops durant els trajectes del Metro (tot i que mai es pot pontificar, en aquestes coses). Entrar al planeta Joyce requereix una certa preparació. O, si més no, a mi, l’any 1981, em va requerir un cert procés previ d’aclimatació que va començar els primers mesos de l’any amb la lectura de “Dublineses” i “Retrato del artista adolescente” (Alianza Editorial). Per cobrir la banda teòrica vaig llegir també “Conocer Joyce”, de J. M. Valverde, “Guía para la lectura de James Joyce”, de W. York Tindall, i “Guía del Ulisses”, de David Hayman. Paral·lelament pels volts de Sant Jordi d’aquell mateix any Leteradura editava la versió catalana d'”Ulisses” feta per Joaquim Mallafré. Un altre monument, per cert.
Aquell estiu ens vàrem instal·lar al càmping El Camell de Pineda de Mar i vaig culminar el procés d’immersió en el planeta Joyce amb la lectura diària d’un capítol -l’obra en té divuit- de la versió catalana i de la castellana de José M. Valverde. Sempre recordaré la imatge d’el Marc (6 anys) i l’Eloi (3 anys) en “taparrabos” damunt de les bicicletes corrent entre les tendes i la platja mentre jo, ajagut a la gandula, seguia admirat les passejades del senyor Bloom pel Dublin d’ara fa justament cent anys. Sí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!