Rosa o clavell (sobre els canvis de costums i el pas del temps) (1).

Aquests dies estic llegint un llibre que així que em va arribar ja vaig veure que no em deixaria gens indiferent. Em refereixo a ‘L’infinit dins d’un jonc’, d’Irene Vallejo (Zaragoza, 1979) que llegeixo, és clar, en la versió catalana que ha fet Núria Parés Sellarès i que ha editat Columna.

A les pàgines 120 i 121 trobo unes reflexions que lliguen bastant amb les que des de fa una temporada vaig fent a propòsit de com han canviat els costums i els hàbits entre ara i quan jo era petit. Unes reflexions que ja avanço que no s’acabaran en aquest apunt sinó que seguiran en algun altre més.

De fet, avui em limitaré a copiar el que la senyora Vallejo diu en el seu llibre perquè crec que serà el portic ideal pel que després aportaré jo. Parla d’un dels diàlegs de Sòcrates amb els seus deixebles tal com el descriu Plató. Més concretament, es refereix al diàleg amb Fedre, dedicat a la retòrica, la bellesa i l’enamorament; però, sobretot, a l’escriptura i la memòria.

Després d’explicar a Fedre la visita que el déu Theut va fer al rei d’Egipte en la qual li va oferir com a regal el do de l’escriptura (una veritable revolució en els temps en què predominava la transmissió oral), Sòcrates conclou:

“La paraula escrita sembla que parla amb tu com si fos intel·ligent, però si li preguntes alguna cosa, perquè desitges saber-ne més, continua repetint-te el mateix sense parar. Els llibres no són capaços de defensar-se”.

I continua Irene Vallejo:

“Sòcrates tenia por que, per culpa de l’escriptura, els homes abandonessin l’esforç de la pròpia reflexió. Sospitava que, gràcies a l’auxili de les lletres, es confiaria el saber als textos i, sense l’afany de comprendre’ls a fons, n’hi hauria prou amb tenir-los a l’abast de la mà. I així ja no seria saviesa pròpia, incorporada a nosaltres i indeleble, part del bagatge de cadascú, sinó un apèndix aliè. L’argument és agut, i encara ens impacta. Ara mateix estem immersos en una transició tan radical com l’alfabetització grega. Internet està canviant l’ús de la memòria i la mateixa mecànica del saber. Un experiment fet el 2011 per D. M. Wegner, pioner de la psicologia social, va mesurar la capacitat de recordar d’uns voluntaris. Només la meitat d’ells sabien que les dades que havien de retenir es guardaven en un ordinador. Els que van pensar que la informació quedava gravada, van relaxar l’esforç per aprendre-la. Els científics denominen ‘efecte Google’ aquest fenomen de relaxació memorística. Tendim a recordar més bé on es guarda una dada que no pas la dada en si. És evident que el coneixement disponible és més gran que mai, però gairebé tot s’emmagatzema fora de la nostra ment. Sorgeixen preguntes inquietants: amb aquesta allau de dades, on queda el saber? La nostra mandrosa memòria és com una agenda d’adreces on buscar informació, sense rastre de la informació? En el fons, som més ignorants que els nostres memoriosos avantpassats dels vells temps de l’oralitat?

La gran ironia de tot això és que Plató va explicar el menyspreu del mestre pels llibres en un llibre, conservant així les seves crítiques a l’escriptura per a nosaltres, els seus lectors futurs.”

En el fons, doncs, el que aquí es debat és el paper de la memòria i dels records (no és el mateix: em refereixo a la facultat de memoritzar i a la d’evocar) en el temps que Google i l’enciclopèdia universal els portem a la butxaca com un apèndix natural de nosaltres mateixos.

La lectura d’aquest resum del diàleg entre Sòcrates i el seu deixeble m’ha fet recordar un argument que ens explicaven a totes les parelles que al final de la dècada dels setanta buscàvem escola activa (i catalana, és clar) per als nostres fills. Ens deien que el que es pretenia era que l’infant memoritzés poc i que, en canvi, sabés raonar i disposés de recursos per accedir als llocs on hi ha la informació que en cada moment pogués necessitar. Parlo, ho repeteixo, dels últims anys setanta i d’uns pares que ens havíem educat en una escola de disciplina rígida i basada en bona part en la memorització.

Parlo, vaja, de quan a moltes cases va entrar la Gran Enciclopèdia Catalana que, si no m’erro, encara anava publicant els últims volums a raó de dos per any. Aquesta Enciclopèdia que ara, amb suplements inclosos, ocupa ben bé un metre i mig de la prestatgeria del menjador. Aquesta Enciclopèdia que fa anys que no consultem, que de tant en tant donem veus per si algú se la vol quedar… i que, en el fons, sabem que si mai ens en desprenem tindrem un bon disgust.

En fi… Acabaré citant Apollinaire perquè es vegi que, tot i això, no hem acabat tan mal equipats com els nostres indicis escolars podrien augurar:

“Passent les jours et passent les semaines  /  Ni temps passé  /  Ni les amours reviennent  /  Sous le pont Mirabeau coule la Seine.”

(Continua -i s’acaba- aquí)

 

 

Afegeix un comentari