Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (19).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dijous 10 de setembre de 2020 és una eternitat breu; o, més concretament, la vida que se t’obre de bat a bat a partir dels seixanta anys, l’estiuet de sant Martí que preludia la tardor. M’he dedicat a seguir la “Filosofia de la longevitat”, teoritzada per Pascal Bruckner (*), mentre m’aproximava al llindar i no sabia com havia d’afrontar l’esdeveniment ni de quina manera considerar-lo. Vaig subratllar-hi un munt de coses: fa tres segles només un 7% de la població francesa arribava a questa edat, en canvi una de cada dues les noies que naixen avui esdevindrà centenària; l’existència s’ha convertit en una espècie de milfulles de temporalitats superposades, però el que la ciència ha aconseguit allargar no és la vida, és la vellesa. De fet, ens endinsem en aquesta fase sense cap guia perquè aquest període no ha existit fins a la meitat del segle passat.

Tot això ha estat objecte d’un munt de debats a les pàgines d’aquest diari, hi ha qui defensa el dret a continuar tocant amb l’orquestra la música de sempre; d’altres, en canvi, somien deixar-ho tot de banda i renéixer, o caure. És el que diferencia el vell murri i trapella del savi desil·lusionat. En una existència hi ha moltes vides i mentre buscava la manera de gestionar la meva propera m’ha ajudat, com tantes vegades, Robert Redford. Per la televisió passaven “The Old Man and the Gun”. Ell hi interpreta un pistoler de 74 anys. Li pregunten “Que faràs quan vegis que la porta es tanca?”. Resposta: “Sortiré per la finestra”.

(*) Vegeu aquí informació sobre el llibre de Pascal Brukner.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original.)

 ————————————————————————–

La primera cosa bonica del divendres 11 de setembre de 2020 és el teorema de Jaipur, al qual es pot recórrer quan es tracta de prendre decisions difícils i importants. Me’l va explicar fa anys un fotògraf americà mentre érem, precisament, a Jaipur, a l’Índia. Hi havíem anat per explicar, cadascun al seu mitjà, un esdeveniment curiós: un torneig de polo sobre elefants que patrocinava una marca de rellotges que l’havia convidat. La nit abans vàrem xerrar una estona al jardí de l’hotel mentre fèiem unes copes. Estava destinat a Islamabad des de la invasió d’Iraq i havia acceptat aquella invitació per prendre’s una treva. L’acompanyava la seva muller i un nadó de tres mesos. Allò em va sorprendre i li vaig preguntar com havia estat capaç de portar un fill al món en aquelles circumstàncies. És a dir, entre tots els llocs i moments possibles, a Islamabad i mentre fotografiava una guerra? Em va respondre amb serenor: “Perquè m’ho va suggerir la meva dona”. Li vaig preguntar si ho considerava un argument suficient i em va dir: “Recorda el que ara et diré: les persones que t’estimen de debò saben molt millor que tu les coses que et convenen”.  No ho he oblidat mai. Certament, el secret està en saber qui és que t’estima de debò.

P.S. En una altra ocasió, a New York, l’escriptor Gay Talese em va dir que s’havia casat amb la seva dona, un matrimoni llarg i feliç, perquè li ho havia aconsellat Peter O’Toole. Li vaig preguntar si O’Toole se l’estimava tant. Resposta: “No, però jo mai desobeiria a Lawrence d’Arabia”.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————————

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *