“Paraules i Futur”. Coses de quan aquí celebraven el Fòrum de les Immobiliàries (també dit ‘de les Cultures’).

Entre el 9 de maig i el 26 de setembre de 2004 es va celebrar a Barcelona el que oficialment es va dir Fòrum Internacional de les Cultures. Un esdeveniment que, segons els seus promotors, havia de canviar el món a través de la cultura i la germanor i que va ser ràpidament oblidat perquè, a l’hora de la veritat, el que va funcionar va ser la seva dimensió de tapadera —‘guai’, això sí– de l’especulació. Per això no som pocs els que cada vegada que parlem de tot allò ho denominem ‘Fòrum de les Immobiliàries’.

Per acabar de situar-nos diré que el Departament de Cultura de la Generalitat el comandava aleshores la prestigiosa dermatòloga Caterina Mieras que encara duraria dos anys més en el càrrec fins que la va substituir l’incombustible, camaleònic i fugaç (va durar pocs mesos) Ferran Mascarell.

Dintre de les moltes accions col·laterals nascudes a redòs de l’invent forumià el Pen Català  va organitzar una activitat entre el 16 i el 21 de maig de 2004 amb format de diàleg sota el títol “Paraules i Futur” en el qual es pretenia debatre el paper de la literatura en aquells moments i el seu protagonisme de cara al futur.

D’aquella operació n’ha quedat un llibret de petit format amb una il·lustració a la coberta feta per Narcís Comadira que ara, fent endreça de la biblioteca de casa, he recuperat i en el qual apareix la meva resposta a una invitació que el Pen Català va adreçar als socis que hi vulguessin participar exposant de manera breu la seva opinió sobre dos assumptes: “L’ofici d’escriure en català” i “El futur de la literatura catalana”. Poca broma, doncs.

Perquè us situeu en els propòsits inicials de la cosa us reprodueixo els dos primers paràgrafs de la presentació del llibret a càrrec de Dolors Oller, presidenta aleshores de l’entitat:

“Encara que no s’especifiqui, aquest opuscle vol tenir el caràcter d’una indagació: com es viu avui l’ofici d’escriure en català. Naturalment, aquesta indagació pressuposa el fet que la literatura catalana existeix. Existeix i ve de molt lluny: comporta, en la seva diversitat de gèneres i formes, una tradició de segles i constitueix la memòria de les distintes veus i de les diverses respostes que els individus d’una comunitat lingüística han donat com a testimoni del seu ser en el món.

El teixit literari català s’ordeix inexorablement en llengua catalana i comparteix amb aquesta llengua el seu destí, el destí d’una llengua romànica que, present des dels orígens en la formació de la consciència europea, es veu avui amenaçada degut a una difícil penetració dins el mercat globalitzat de la comunicació on, com és natural, impera la llei del més fort i del mínim esforç. Sigui com sigui, és fàcil constatar que, sense que cap raó intrínseca ho justifiqui, la literatura catalana pateix avui una certa situació d’invisibilitat que la fa feble des del punt de vista de la producció editorial i que també l’afebleix greument dins els plans educatius de nivell mig i superior.”

En total vàrem ser prop d’un centenar els lletraferits que hi vàrem dir la nostra i pel que fa a la meva aportació, escrita fa setze anys –si fa no fa per la mateixa època que la gent de Vilaweb posava en marxa la seva plataforma de Blocs de la qual va nèixer el que ara esteu llegint–, he de dir que encara m’hi reconec força en el que vaig dir. Per això reprodueixo les meves dues respostes:

“L’ofici d’escriure en català és (encara!) feina de gent abnegada i convençuda. De gent il·lusionada i amb unes ganes immenses que esdevingui normal allò que ara com ara no és vist així a tot arreu. Per mi l’ofici d’escriure en català és l’únic instrument que em permet expressar-me com sóc i fer-ho saber a qui em vol llegir. Allò que em permet treure de dins tot el que em configura com a ésser humà individual i col·lectiu. Allò al qual mai no penso renunciar.

El futur de la meva llengua està ara en les meves mans d’escriptor i d’usuari. També en les dels que em llegeixen o m’escolten. Està en mans dels que ens manen (i que cada quatre anys cuiten a dir-nos que ens estimen tant). El futur està en els llibres i al carrer. Vull dir amb tot això que el futur està en l’ara mateix, en el present. I en la fermesa irreductible de cada un de nosaltres davant de cada detall, per petit que sigui. Com deia aquell: el dia que sapiguem ser desacomplexats i tinguem l’autoodi ben lluny serem imparables.”

Doncs això. Però setze anys després…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *