Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (3).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que el meu admirat Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana (menys ahir, divendres, que el diari no va sortir a causa d’una vaga en protesta pel canvi de director forçat per la nova empresa editora) a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica diàriament a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i dispenseu si en la traducció detecteu algunes errades: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica d’avui, diumenge 19 d’abril, és la història d’un home generós i d’un gos fidel que no era seu. Ha commogut tot Àsia i té un final que depèn de tu. Mangundok, un malai d’uns trenta anys, tornava al seu país els últims dies de març després de viatjar per la zona on es va originar el Covid-19. A l’aeroport el van examinar i no presentava símptomes. Li van dir que, tot i això, passés per l’hospital. Allí el test va donar negatiu, però no amb una certesa absoluta. ‘Vagi a casa seva i durant dues setmanes faci quarantena’, li van dir. Com que casa seva era a més de cent quilòmetres va pensar que si agafava un tren o un cotxe de línia podria ser un risc pels altres i se n’hi va anar a peu. Després d’uns quants quilòmetres, molt a prop d’un cementiri, un gos se li va acostar i el va seguir. Durant tres dies i tres nits compartint aigua i llaunes de sardines fins al lloc de destí, però sense apropar-se mai l’un a l’altre. L’home va decidir quedar-se el gos i posar-li de nom ‘Hachiko’, com aquell famós ‘Akita’ que va esperar el seu amo a l’estació del tren durant deu anys sense saber que s’havia mort. La història es va escampar de seguida pels mitjans asiàtics. Una dona va reconèixer en ‘Hachiko’ el seu gos, ‘Kutu’, que s’havia escapat de la clínica veterinària on el tenien i finalment l’ha recuperat. D’aquesta història es poden fer moltes interpretacions. Una seria que el gos ‘Kutu’ no s’havia mogut de la clínica on era i que, a tocar d’un cementiri, l’ànima d’Hachiko/Akita havia escortat un home prudent i ple de coratge en un viatge difícil i després se n’havia tornat on era. En espera.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

——————————————————————————————-

La primera cosa bonica d’avui, dilluns 20 d’abril, és la insòlita gentilesa que ara tenim amb els desconeguts que ens telefonen. Aquells als quals, fins fa poc, els penjàvem de seguida i amb un punt de fúria: els que fan enquestes, les empreses de telemàrqueting que volen ampliar-nos la fibra òptica o els canals per satèl·lit. Que ara les seves trucades siguin com un oasi al desert es un efecte de l’aïllament. Abans acceptava la conversa una de cada vint persones, ara una de quatre. Abans la durada màxima de la comunicació era de deu minuts, ara de catorze. Abans es limitaven estrictament al qüestionari, ara es divaga, sobretot qui respon però també, de vegades, qui formula les preguntes. Quan algú et diu que s’ha quedat sense feina es fa difícil respondre-li amb un “Sí, però, ¿cada quan canvia els filtres?” Diuen que el diàleg té virtuts terapèutiques, que esdevé gairebé una confessió, una sessió d’anàlisi. Un pont sobre el buit de les nostres ànimes a les fosques. Penso que seria un magnífic assumpte per a un curtmetratge. Millor encara, per a un guió radiofònic. Només dues veus:

-Bon dia, volia fer-li algunes preguntes sobre les coses que consumeix i les seves preferències.
-Endavant. Estic sol.
-¿Fa servir habitualment suavitzant?
-Sí. El meu fill viu a Berlin. Treballa allí.
-¿Quant en sol gastar?
-Dues vegades l’any. Torna per Nadal i a l’estiu. La propera, però, no sé quan serà…
-¿Podria prescindir-ne?
-No ho crec, però, de fet, m’estic acostumant a tot. A res.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

——————————————————————————————-

La primera cosa bonica d’avui, dijous 23 d’abril, és aquella que, misteriosament, fa que ens mantinguem vius. Un misteri que ni tan sols aquells supervivents del Covid que han superat el coma són incapaços de definir, tot i que l’han experimentat. Un pacient sí, un altre no… de què depèn? Fa uns quants anys que col·lecciono allò que en dic ‘proves d’antimortalitat’. Raons d’extraordinària supervivència, situacions extremes en les quals uns es salven i uns altres no; o en les quals ningú se salvaria, però algú se n’ha sortit.

Un corredor de maratons jueu va sobreviure de petit al camp de concentració i, d’adult, a l’atemptat de Mònaco. Cada mes d’abril, quan fa anys, corre un nombre de quilòmetres igual al dels anys que compleix. Vuitanta-quatre enguany. L’arrossega un lema increïble: ‘Mai he perdut el bon humor’. Un granger australià feinejava al seu tros quan de sobte la pala d’una excavadora va abocar una impressionant quantitat de fang en el forat on era. Per tenir una part del cap fora i poder respirar pel nas va haver d’adoptar una postura aparentment impossible, o quasi, d’aguantar: la de la cobra en el ioga. Els peus fent puntetes dintre del llot, les mans enganxades al llarg del cos, el coll protegit… El van trobar dues hores després, viu. Va dir: ‘Volia tornar a veure la meva dona i els meus fills’. Els qui tornaven de la campanya de Rússia explicaven que era ben fàcil, dolç fins i tot, llançar-se damunt la neu i tancar els ulls.

Aquí, les sales de cures intensives eren plenes. Sabíem de què morien els que morien. Però, sabem de debò que és el que ha mantingut amb vida els vius? El destí? La voluntat? Una veu silenciosa? Un ganxo invisible? 

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

——————————————————————————————-

(La sèrie continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *