Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica diàriament a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes errades, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica d’avui, dilluns 27 d’abril, és la subversió de rols que provoca la pandèmia. Una prova és que ara els rebels són els qui usen els pals de golf. Han sorgit arreu: des d’Amèrica fins als Alps. La policia els enxampa a Florida i pels voltants de Marbella. Fins i tot se n’han trobat a la Toscana. No es rendeixen. Fan plans en secret, es citen de matinada, tallen els filats amb cisalles i envaeixen una propietat que consideren que se’ls ha furtat. Pateixen abstinència i necessiten una dosi. La reivindiquen amb missatges, fan peticions, s’emparen en la constitució i en els drets fonamentals. Ja tenen una certa edat, la de la desraó. Són empresaris, notaris; però abans que res són golfistes. Revolucionaris del ‘green’, es defineixen. ¿I els altres rebels, els que abans eren els subversius? Aquests, en canvi, obeeixen les lleis. En el fons segueixen el seu habitual estil de vida: s’estan sols a casa, llegeixen, interpreten els mals que dominen la societat, projecten revolucions de paper, fan anàlisis acuradíssimes, en algun cas fins i tot genials i després escriuen una cançó. Surten al carrer amb la cara tapada, com sempre. Fan gestos d’entesa i, inevitablement, acaben sense entendre’s. Després cadascú tornarà a les posicions inicials… si encara existeixen. Perquè tot canviï, ha de canviar tot.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

——————————————————————————————-

La primera cosa bonica d’avui, dimarts 28 d’abril, primavera a Itàlia, és ‘Un hivern als Abruços’, un text escrit el 1944 per Natalia Ginzburg que la revista ‘New Yorker’ ha destacat com lectura ideal pels moments que vivim. El mèrit d’haver-lo recuperat de les prestatgeries és de l’escriptora Maggie Nelson. No arriba a la mitja dotzena de pàgines i es pot trobar a la xarxa. Llegiu-les. Entre 1940 i 1943 els Ginzburg vivien confinats per motius polítics i racials al poblet de Pizzoli. Un món que els era estrany en el qual ‘gairebé totes les dones perdien les dents abans de fer els trenta anys’ i ‘els homes marxaven després de les últimes collites’. Les primeres neus baixaven ‘amb una lenta tristesa’. Els Ginzburg encenien la estufa verda i s’aplegaven al voltant. El marit ‘escrivia a la gran taula ovalada’, Natalia tornava de comprar a la botiga d’en Giró ‘sempre plantat a l’entrada com un vell mussol’ i portava unes taronges. Esperaven la fi de l’hivern, de l’exili i de la guerra. Escriu: ‘Les nostres vides es desenvolupen segons lleis antigues i immutables. Els somnis no s’acaben de complir mai, i tan bon punt veiem com es trenquen, comprenem que les alegries més grans de la nostra vida són fora de la realitat’. Quan l’exili es va acabar van tornar a Roma, al marit el varen detenir i va morir a la presó. Evocant l’hivern als Abruços escriu ‘aquella va ser la millor època de la meva vida i només ara, quan ja m’ha fugit per sempre, només ara ho sé.’ Transcric aquestes paraules assegut en una taula gran i rodona, d’aquí a una estona baixaré a comprar unes taronges a la botiga de l’egipci. Reclòs en aquesta casa on mai ha mancat el quòrum, ple d’incerteses sobre el futur i la durada de cada cosa, penso i us asseguro que a la vida no hi ha un temps millor que aquell que se sap apreciar. Els somnis i les lamentacions són trampes, jocs de miralls. Aquesta època és possible i això ho és tot.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

I, a més a més, aquí teniu un You Tube amb el text d’”Un hivern als Abruços”, de Natalia Ginzburg, llegit (perdoneu-me) en llengua del 155:

https://youtu.be/qCBmdJTzMRc

——————————————————————————————-

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!