Algunes coses boniques d’aquesta setmana, segons Gabriele Romagnoli (2).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que el meu admirat Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica diàriament a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i dispenseu si en la traducció detecteu alguna errada: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica d’avui, dimarts 14 d’abril, són les ‘veus vistes’. Les del Papa i els presidents traduïdes, en el requadre inferior de les pantalles TV, a la llengua dels signes. Universal pel que fa a la pandèmia. Són els efectes col·laterals positius de la reclusió. En el ‘bookcrossing’ de la casa on visc he trobat ‘Veig una veu’, d’Oliver Sacks, i he reconstruït la història d’aquesta ‘llengua retrobada’.

El moment fonamental va ser quan la voluntat compassiva de l’abat Charles-Michel de L’Épée (busqueu-lo a la Viquipèdia) el va portar a fixar-se en els senyals que es feien entre ells els sords pobres que vagaven pel París del mil set-cents. Com sol passar sempre, de la coincidència entre un ideal i el comportament de la gent normal solen néixer els canvis. I de vegades, les revolucions.

De tots els intèrprets de signes que he vist aquests dies per la televisió crec que la més extraordinària és sor Veronica Donatello. Vaig començar a seguir-la en el Via Crucis del canal TV-2000. No només transmetia les paraules, també els sentiments. Et mostrava el patiment dels presos, el penediment dels saberuts, els continus alts i baixos de l’existència…

He investigat el seu passat: és filla de pares sords i té una germana també sorda i amb problemes psíquics. Anaven pel món desconnectats però ha bastit el pont que l’ha conduïda cap a ells, l’ha adornat i l’ha fortificat. Certament, cada oient que aprèn el llenguatge de signes és doblement eficaç perquè, a fi de comptes, la llengua en la que s’explica és la de l’amor.

(vegeu aquí l’article en versió original)

——————————————————————————————-

La primera cosa bonica d’avui, divendres 17 d’abril, és la banda sonora del temps que estem vivint, escrita fa seixanta-vuit anys per John Cage. Es titula 4’33”, és a dir: “quatre minuts i trenta-tres segons”, i pot ser adaptada a qualsevol instrument o formació musical.

La peça consta de tres moviments (de trenta segons, dos minuts i vint-i-tres segons i un minut i quaranta segons, respectivament). A la partitura només una indicació, “Tacet” (silenci), i cap nota. Es va estrenar, precisament, a Woodstock. El públic, que no sabia res, s’esperava que el pianista, David Tudor, toqués. Però ell es va limitar a tancar i obrir tres vegades la tapa del teclat, després es va aixecar i va saludar. El públic va reaccionar amb alguna rialleta nerviosa i tot seguit amb un aplaudiment unànime.

En aquella època va ser considerada com una mostra extrema de refinament… o de conformisme i la idea va generar controvèrsia. El que Cage volia no era fer escoltar el silenci, sinó aquella barreja de soroll i de remor que en resta i que és tan difícil de suprimir. Persones afectades de cromestèsia –la capacitat d’associar sensacions de colors a percepcions auditives– a les quals se’ls ha fet ‘escoltar’ la peça no han percebut el color blanc sinó més aviat taques vermelloses, blaves, grogues o violetes.

Ara mateix, en aquest aparent no-res que imposa el silenci durant quatre minuts i trenta-tres segons podem sentir allò que no es pot suprimir de la vida: la respiració de qui tenim a prop, el creixement de la natura, el cor del nostre petit món.

(vegeu aquí l’article en versió original)

I aquí la peça 4′ 33″, de John Cage:

 

(La sèrie continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *