Drapaire (o el revers, com si diguéssim…)

Tal com explicava fa tot just dos dies (aquí), la dèria de col·leccionar, classificar i conservar em ve de lluny i, evidentment, m’agradaria que la cadena no es trenqués quan jo ja no hi sigui. És un desig raonable que, tanmateix, conté elements d’incertesa. D’alta incertesa, m’atreviria a dir.

La complicitat entre pares i fills, fonamental en la conservació i l’increment de qualsevol llegat familiar, ha estat una constant durant un munt de generacions però potser ara els temps han canviat prou com per pensar que aquell capteniment no té totes les garanties de ser acomplert. Per una raó, bàsicament: les col·leccions creixen de generació en generació… amb la mateixa proporció que decreix la superfície dels pisos on vivim. Un fet relacionat amb un altre concepte en declivi: el de l’‘habitatge per a tota la vida’.

I per una altra raó, també: la velocitat dels nous temps empeny a la gent més jove a ser pràctics i mirar cap endavant, que és tant com dir a no malbaratar el dia a dia dedicant una mica d’atenció a allò què deixen enrere.

Fins ara el dilema “I tot això, on ho posarem?” que es planteja qualsevol persona que hereta papers i objectes antics s’ha anat resolent de manera més o menys satisfactòria, però em penso que si les coses no canvien molt hem arribat a un punt gairebé final.

Aquests dies es compleixen exactament quaranta anys de la publicació d’un llibre que no dubto gens a qualificar d’estimulant i extraordinari. Em refereixo a “Quinze generacions d’una família catalana”, de Martí de Riquer (vegeu-lo aquí) en el qual l’autor explica la història de la seva família a partir dels documents més significatius del gran arxiu que les diferents branques dels Riquer han aplegat des de fa quatre segles.

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Aquest llibre meravellós i altament recomanable és la coartada que necessita qualsevol drapaire vocacional com jo per justificar la utilitat de les seves dèries (vegeu, si no, aquest apunt i també aquest, que n’és la continuació). Però el cert és que, ai las, de casos com els de can Riquer no n’hi ha gaires, dissortadament…

I a l’altra punta del segment tenim actituds com les que Gloria van Aersen i Carmen Santonja –les senyores de Vainica Doble—  ens expliquen a “El duelo”, una despietada cançó que varen enregistrar l’any 1981 en el disc “El tigre del Guadarrama” i de la qual us reprodueixo la lletra al final de tot.

Aquí sota les teniu. Primerament sentireu la cançó en la versió que va sortir al disc i a continuació les veureu en una de les raríssimes aparicions de Vainica Doble en un plató de televisió. Gaudiu-les malgrat que, certament, el que expliquen fa molta pena:

 

 

El Duelo

(Vainica Doble)

Con descarada indecencia
pero vestidos de luto
disputan su pobre herencia
en las barbas del difunto
disputan su pobre herencia
en las barbas del difunto
Con protestas de inocencia
derechos van a su asunto,
no hay respeto ni clemencia
para el que abandona el mundo.
derechos van a su asunto,
no hay respeto ni clemencia
para el que abandona el mundo.

Riñen por malas pinturas
cuadros de dudosa escuela
riñen por la cruz de plata
de una común bisabuela
y tiran a la basura
sus juguetes de hojalata
sus ingenuas acuarelas
sus fotos, sellos y cartas
se deshacen con soltura
de las cosas más baratas
y tiran a la basura
el disco de la traviata.
Se deshacen con soltura
de las cosas más baratas.

Con encono virulento
se pelean sin empacho
por un horrendo despacho
estilo renacimiento
Y rasgan en un momento
sus escritos y poesías,
sin ningún remordimiento
se van por las cañerías
sus más nobles sentimientos
que ellos creen tonterías
y nadie reclama su herencia
en encanto ni en dulzura
nadie quiere su inocencia,
su bendita chifladura.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *