Totxanes, totxos i maons

Conec en Joaquim Carbó, mestre indiscutible de la literatura infantil i juvenil de casa nostra (vegeu aquí), des de fa una pila d’anys. Més concretament, de l’època que l’A. i jo vivíem al Guinardó (primers anys setanta) i ens aplegàvem al voltant de la figura del Gaspar, el llibreter de can Maga, i la Marina, la seva muller (vegeu aquí). Entre les quatre parets d’aquella llibreria va nèixer una colla que durant una llarga temporada va ser coneguda com “els escriptors del Guinardó”.

Amb en Carbó he anat coincidint menys que més, degut a que l’any 1977 –diferentment del que va fer ell, sempre fidel al barri–  l’A. i jo ens vàrem desplaçar a viure cap a la zona del Parc Güell i, per tant,  el pas per la llibreria Maga i el contacte amb els bons amics que la freqüentaven es va fer més complicat que abans, que ens venia de passada camí de casa.

Per això vaig tenir molt interès fa uns dies a assistir a la roda de premsa de presentació de “Testament”, la nova novel·la –en aquesta ocasió, destinada al públic adult–  de Quim Carbó. I a l’hora de les preguntes, després que ens parlés llargament i detallada sobre les entreteles del llibre, li vaig fer una pregunta que em rondava pel cap des de feia molt temps. Us la reprodueixo perquè us feu una idea ben cabal:

“Des de fa bastants anys la lluita contra el càncer infantil s’identifica amb la imatge dibuixada d’un menut amb la closca pelada que porta posada una gorra. A finals de 2000 vares publicar a La Galera un conte preciós i molt breu que es deia “La gorra” la protagonista del qual era la Caterina, una nena que tornava a l’escola després de quatre mesos en un hospital seguint un tractament contra el càncer que la va deixar sense cabell, i explicaves la rebuda que aquell dia li varen fer tots els seus companys . Sempre m’he preguntat què fou primer: si el teu conte, que després va donar peu a la imatge, o a l’inrevès.”

La resposta de l’amic Carbó va ser la segona opció. Resulta que un bon dia la seva dona va sentir per la ràdio un metge especialista en càncer infantil  –el doctor Jordi Estapé, al qual el llibre està dedicat–  que anunciava que el diumenge següent es faria una festa popular per recaptar fons per a la lluita contra aquesta malaltia i explicava que els organitzadors s’havien empescat la gorra com a talismà de la trobada perquè era un recurs d’ús inevitable per als infants que recuperaven la seva activitat habitual. Aquella primera festa va començar, doncs, ja amb el lema “Posa’t la gorra en solidaritat amb el càncer infantil” (vegeu aquí) i la va organitzar la gent de l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya, AFANOC (vegeu aquí el seu web), els mateixos que encara avui en tenen la responsabilitat.

“De fet –em va dir Carbó–, la culpable de tot plegat és la meva dona, que va ser qui va sentir al doctor Estapé per la ràdio i qui em va posar al cap la idea d’escriure alguna cosa sobre aquest tema.”  I jo afegeixo que el resultat va ser un esplèndid exercici de sensibilitat i contenció en el qual cap paraula és sobrera. Unes quaranta pàgines editades per La Galera i il·lustrades amb una dotzena de dibuixos plens de color i vida de Fina Rifà que mereixerien figurar en una antologia dels millors textos infantils i juvenils de Joaquim Carbó. Un llibre, aquesta antologia, que si algun dia s’arriba a fer serà un volum summament gruixut perquè el mestre Carbó és, indiscutiblement, un dels grans del gènere.

Si no m’erro, ara com ara “La gorra” és un conte descatalogat que demana a crits una nova sortida a les llibreries. Vejam si hi ha sort…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!