“Quiet”, de Màrius Serra, deu anys després: reedició i versió teatral.

Trigaré a oblidar aquell dia de novembre de 2006 que vaig dinar amb Màrius Serra en un petit restaurant de Gràcia que ja no existeix i que estava situat a tocar de la plaça del Gato Pérez, en el rovell de l’ou de la zona gitana del barri (els detalls d’aquella trobada els trobareu aquí).

Faltava encara un parell d’anys perquè aparegués “Quiet” però estic segur que per l’època del nostre dinar el Màrius ja portava de cap la idea de convertir en llibre les seves experiències de pare amb un fill greument discapacitat que ell, la Mercè, la seva dona, i la Carla, la filla gran, vivien des de feia sis anys.

La prova del que dic és el foliscopi (vegeu aquí) que em va regalar. Se n’havia fet fer uns quants exemplars per repartir entre amics i col·legues de cara a les festes de Nadal i efectivament, tal com em va explicar, si es passen ràpidament les pàgines s’hi pot veure en Llullu corrent com un atleta olímpic al costat d’una frase que també es movia i que deia “sóc en Lluís Serra Pablo a veure si m’atrapes”.

Si heu llegit “Quiet” sabreu perfectament a què em refereixo ja que el mateix efecte visual es reprodueix en les últimes quaranta pàgines del llibre amb l’acompanyament d’un altre text molt més inspirat i poètic.

Uns quants anys després d’aquell dinar prenadalenc la revista Serra d’Or em va encarregar un article panoràmic sobre l’obra i les activitats del polifacètic escriptor. El vaig titular “Màrius Serra. Un retrat de prop”, es va publicar en el número d’abril de 2011 i allí vaig tenir l’ocasió per explicar el que podríem dir que va ser l’origen de tot plegat:

“Uns mesos després de la publicació de ‘Verbàlia’ (que va sortir també en versió castellana i, lògicament, amb els jocs verbals adaptats a aquesta llengua), més concretament per Sant Jordi de 2001 el diari Avui va publicar un conte titulat  ‘El futur’ en el qual Màrius Serra feia aparèixer una imatge inèdita fins aleshores en la seva obra: un home que arrossegava una cadira de rodes en la que hi havia el seu fill.

El fet potser va passar desapercebut per gran part dels seus lectors però no pels propers al seu cercle més íntim coneixedors del fet dolorosament real que hi havia al darrere: l’encefalopatia del seu fill Lluís, el ‘Llullu’, sobre el qual l’any 2008 Màrius Serra va escriure “Quiet” (Empúries), un dels llibres de la seva bibliografia que perduraran perquè ja s’ha fet un lloc en el cor de milers dels seus lectors.”

El Llullu es va morir el 24 de juliol de 2009, quan el llibre portava vuit o nou mesos de recorregut, i ara, després de superar els trenta mil exemplars venuts –i, a més a més, de manera continuada any rere any; no pas com una flamarada inicial i prou– i unes quantes traduccions a altres llengües –el coreà, per exemple (i no és conya)– l’editorial Empúries ha volgut celebrar els deu anys de la primera publicació amb una nova edició ampliada amb un breu epíleg.

La novetat més important de l’aniversari, però, és que “Quiets” es transforma en obra teatral que, amb el títol de “Qui ets?”, es podrà veure al Teatre Lliure entre el 5 i el 10 de febrer (vegeu aquí més informació).

No cal dir que l’A. i jo ja tenim les nostres entrades…

(Trobareu més informació de tot plegat en aquesta entrevista publicada fa un mes a Vilaweb).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *