No és una cançó llarga (però m’agrada): “La vida és bonica (però complicada)”, Els Pets (1999).

Aquests dies, que encara no he acabat d’entrar del tot en el nou disc dels Pets (se’m resisteix, però me’n sortiré), he recordat alguna cançó d’altres èpoques del grup.

Com aquesta que he triat avui –un dia que, com altres dissabtes (el vinent, sense anar més lluny), hauria de ser de cançons llargues; però, ja se sap que de vegades és bo canviar rutines–. Com aquesta, dic, que és una magnífica història de les que sol escriure de tant en tant Lluís Gavaldà en les que passa amb summa habilitat la maroma damunt del que, amb un pèl de descontrol, hauria estat un penós exemple de cançó carrinclona.

Sortosament no és el cas. Gaudiu, doncs, d’aquesta cançó  –pop lleuger, tranquil, suau…–  de fa quasi vint anys:

 

Per cert, vegeu aquí un reportatge de quasi una hora emès a TV3 el mateix any 1999 dedicat als Pets.

La vida és bonica (però complicada)

(Lluís Gavaldà / Els Pets)

Som dilluns de Pasqua i com cada any
jo porto la mona per al fill gran.
No és igual que altres vegades,
algú avui no serà a taula,
però tothom hi pensa de tant en tant.

Tres canalles costen de pujar,
ningú no perdona i menys el banc.
Després de la feina a casa
fas neteja a aquella escala
del bloc on treballa el teu advocat.

I avui torna a ser dissabte,
t´obriran la porta (“hola, com va?”),
et faràs la forta (“t´has aprimat”),
el menut pregunta per què encara no hi ha pare.
Quan surts i tornes a casa
el gust dels seus llavis (“fins aviat”),
fa que no t´amaguis (“t´estimo tant”).
La vida és bonica però a vegades complicada,
tant se val.

El teu home és un tros de pa
però com sempre es va deixar enredar.
Quan va sentir la condemna
li va caure el món a terra,
què llargs es faran aqueixos quatre anys!

Lents passen els dies, ja és Nadal;
els petits esperen el regal.
Pels carrers la gent et mira
i et saluden amb somriures.

D´on treus tantes forces per no plorar?
I avui torna a ser dissabte,
t´obriran la porta (“hola, com va?”),
et faràs la forta (“t´has aprimat”),
el menut pregunta per què encara no hi ha pare.
Quan surts i tornes a casa
el gust dels seus llavis (“fins aviat”),
fa que no t´amaguis (“t´estimo tant”).
La vida és bonica però a vegades complicada,
tant se val.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *