Las Vegas: la desmesura.

Fa uns mesos em varen demanar que escrivís un article sobre una ciutat estrangera que hagués visitat. Després de pensar-ho una mica em vaig decantar finalment per la ciutat de Las Vegas, on hem estat tres vegades.

Finalment l’article no es va publicar i perquè no s’acabi morint d’inanició el reprodueixo avui.

 

Las Vegas: la desmesura

Les tres vegades que he estat a Las Vegas m’ha passat una cosa que no em passa enlloc més: a mesura que m’hi vaig apropant amb el cotxe friso per arribar-hi i submergir-me en l’ambient d’aquella ciutat irrepetible i boja… i quaranta-vuit hores després el meu únic desig és fugir-ne tan lluny i tan de pressa com sigui possible.

La ruta que sempre he seguit fins a Las Vegas em porta abans per l’estat d’Arizona, amb estació obligada a Grand Canyon i Monument Valley, després entra a Utah, l’estat mormó que es regeix tot l’any per l’hora solar, amb l’objectiu de visitar Bryce Canyon i Zion Park i a continuació enfila la Interestatal 15 en direcció sud cap a l’estat de Nevada durant uns dos-cents quilòmetres  –allí ho compten amb milles, però l’avorriment és el mateix–  que transcorren per un paisatge repetitiu i pla.

Arriba un moment, però, que en la línia de l’horitzó s’albira alguna cosa, encara difusa, que trenca la monotonia de la conducció i atreu l’atenció del viatger. Una llunyana bombolla enmig del no-res on l’aire sembla que té una aparença molt més densa, més concentrada.

 

Indret de desmesura

Si el trajecte es fa a la tarda, quan comença a caure el dia hi ha un moment que aquella bombolla encastada a l’horitzó que cada vegada és més gran esdevé far i comença a desprendre una llum que contrasta vivament amb la foscor de l’entorn. Una llum gairebé hipnòtica que predisposa al visitant a considerar normals totes les coses que li poden passar en aquell indret de la desmesura que coneixem amb el nom de Las Vegas.

Els de casa ens hi vàrem estrenar el juliol de 1992, l’any olímpic. Era mitja tarda quan vàrem deixar el cotxe al Bally’s, l’hotel on teníem reserva per a dues nits. Un pàrquing a nivell de carrer i a l’aire lliure, cosa impensable uns quants anys després  –quan els edificis per emmagatzemar-hi els vehicles feien quasi tant embalum com els hotels–  però que aleshores era la tònica habitual.

Jo duia clavat a la memòria el record de les dues curses de Fórmula 1 que uns anys abans s’havien celebrat en la immensa esplanada de l’aparcament del Caesar’s Palace. La de 1981, que va guanyar l’australià Alan Jones, i la de 1982, per a l’italià Michele Alboreto. No ha d’estranyar, doncs, que amb aquests precedents el pàrquing del Bally’s  –l’espai més gran en el que jo mai havia estacionat un cotxe—  tot d’una em semblés petit.

Buscàvem la recepció de l’hotel. Després de travessar un llarg corredor per accedir a l’edifici que, de fet, servia de transició entre el calorós món exterior i l’esbojarrat univers de l’interior vàrem trobar-nos enmig del casino. Una sala de dimensions descomunals amb moqueta gruixuda, aire condicionat a tota pastilla i una generosa dosi d’enllumenat artificial que ens va deixar meravellats i atabalats.

(Després vàrem saber que els casinos tenen per norma eliminar qualsevol referència al pas del temps -rellotges, finestrals…- per tal de no distreure els clients de la seva única feina, gastar els diners que porten. Per aquest motiu els restaurants estan permanentment oberts i en qualsevol instant del dia poden servir un esmorzar o un sopar, encara que no en sigui l’hora, si el rellotge biològic del client així ho requereix).

 

Monedes a raig

Érem, doncs, quatre barcelonins amb pinta inequívoca de passerells que buscàvem la recepció de l’hotel amb els ulls encara plens de la grandiositat dels llocs que havíem visitat dies abans (especialment Grand Canyon) i plantificats enmig d’aquella sala plena de gent amb dotzenes i dotzenes de màquines escurabutxaques  –allí en diuen “slots”—  arrenglerades com les files d’un exèrcit, amb taules per a diverses modalitats de jocs de cartes i de daus, zones per apostar a les curses de cavalls, ruletes i un llarg etcètera d’enginys pensats únicament per alleugerir les butxaques del visitant. I, això sí, amb un munt de personal vetllant perquè no fos cas que cap individu amb aspecte de menor d’edat –nosaltres en portàvem un parell–  s’apropés gaire a les ruletes i les cartes. La moral de les aparences, vaja. El producte genuí de l’estat de Nevada.

Però el que sens dubte ens va sobtar més d’aquell primer contacte amb un casino de Las Vegas va ser la banda sonora de tot plegat. Una barreja descontrolada de música ambiental, avisos per la megafonia, remor humana, campanetes i altres sorolls produïts per les màquines i, sobretot, la fressa contínua de monedes sortint a raig pels orificis de les escurabutxaques.

Val a dir, però, que després de dos dies seguits contemplant el mateix panorama en cada hotel-casino que visitàvem aquella impressió que la primera vegada ens va fascinar tant va transformar-se ràpidament en unes ganes irreprimibles de fugir ben lluny.

Una sensació que vàrem viure novament l’any 1999  amb l’agreujant que la ciutat havia crescut enormement des de la nostra anterior visita i cada nou hotel requeria molta més estona de dedicació per conèixer les respectives particularitats que oferia als visitants: canals venecians, la torre Eiffel en miniatura, la muntanya russa de Coney Island, els viatges espacials, el vell Hollywood, la Roma imperial, les aventures dels pirates, l’Egipte dels faraons, la selva tropical, el món del circ i mil motius més per atreure l’atenció dels visitants i estendre fins al carrer el moviment perpetu d’una ciutat que, certament, mai descansa.

 

Del xivarri al silenci

La tercera visita, bastant més cap aquí, ens va agafar ja més veterans. Val a dir que la sensació de xivarri permanent a qualsevol hora del dia o de la nit continuava sent la característica principal dels carrers de Las Vegas, però dintre dels casinos el que  havia minvat notablement era el soroll produït per la caiguda de les monedes cada vegada que els “slots” combinaven una jugada amb premi.

Sorpresos pel canvi no vàrem trigar gaire a saber-ne els motius. Molt senzill: l’electrònica va ocupant franges del dia a dia també en un indret tan esbojarrat com Las Vegas. D’una banda la gent ja no fa servir els diners convencionals; inserta a la màquina la targeta de crèdit i avall. I d’altra banda, gairebé totes les màquines escurabutxaques han substituït la boca de sortida de monedes, quan hi ha jugada amb premi, per una ranura de la qual surt una silenciosa tira de paper amb el detall dels diners aconseguits i ingressats a la targeta.

Un altre detall que demostra que els temps havien canviat: l’any 1992 cada casino posava a disposició dels clients uns cubells de plàstic grans amb el nom i el logotip de l’hotel  –material de col·leccionista, per cert–  per omplir-los de fitxes a la caixa i anar-los buidant a la panxa de l’escurabutxaques.

Quinze anys després el ritual s’havia sofisticat: als jugadors compulsius la casa els facilitava una pinça amb el nom i el logotip de l’hotel i un fil de plàstic en espiral, com els telèfons d’abans, que per una punta es fixava en la roba del client i per l’altra atrapava la targeta de crèdit que s’introduïa a la màquina amb l’objectiu d’evitar pèrdues i disgustos si el jugador s’alçava de la cadira i decidia canviar d’aires.

¿Las Vegas, capital del vici? No ho sé, francament. Però sense cap mena de dubte és el paradigma de la desmesura. Un lloc que et captiva al principi i que després et mareja i t’esgota fins al punt que a partir d’un moment determinat fugir-ne és l’única idea que se’t clava al cap.

Aleshores és qüestió d’agafar l’estatal 95 de Nevada, direcció nord, que et porta a la següent etapa de la ruta: Death Valley, la cinematogràfica Vall de la Mort. Un immens espai de silenci i desolació que de primeres et fa la impressió de ser un indret desitjable. Encara que sigui pel brutal contrast amb el caos i la desmesura que has viscut (viscut?) hores abans a Las Vegas.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *