Un article de 1990 sobre l'”Ulisses”, de James Joyce.

El juny de 1990, nou anys després que l’editorial Leteradura publiqués per primera vegada la traducció al català de l’Ulisses de James Joyce feta pel professor Joaquim Mallafré (en una edició que va desaparèixer ràpidament del mercat), l’editorial Edhasa publicava aquell històric text en la seva col·lecció “Clàssics Moderns” . Poques setmanes després el suplement de Cultura del diari Avui va publicar un extens article meu sobre el llibre que reprodueixo a continuació perquè crec que continua tan vigent ara com aleshores. I ja fa vint-i-vuit anys…

 

Un clàssic renovador

(Article de Joan Josep Isern publicat al suplement de Cultura del diari Avui el 8 de setembre de 1990)

M’apresso a dir-ho de bon començament: amb aquesta reedició d’Uisses el lector català té una vegada més al seu abast la possibilitat d’accedir a una de les fites més importants de la literatura universal. I dic “una vegada més” perquè la versió que acaba de treure Edhasa no és pas nova. És la mateixa que, editada per Leteradura  –amb l’esplèndida traducció de Joaquim Mallafré—  , va aparèixer el 1981 i que les maltempsades empresarials, tan habituals en el ram de la lletra impresa, varen fer desaparèixer del mercat pocs anys després.

No sé si és gaire ortodox, però si el lector desitja continuar llegint aquestes ratlles em sembla just avisar-lo que el que hi trobarà no serà pas una crítica convencional. Fóra com pretendre fer la crítica d’El Quixot, Guerra i pau o Madame Bovary. Per tant, em limitaré a dir que si vosté desitja experimentar el plaer de la literatura entesa com a mitjà d’expressió integral, com a art en la seva essència més pura, Ulisses satisfarà plenament la seva sensibilitat.

Com passa amb totes les grans obres, la novel·la de James Joyce ha ultrapassat la dimensió estrictament literària per esdevenir un mite. Ulisses és un  dels llibres que ha generat més literatura, no només perquè ha propiciat l’aparició d’una àmplia colla d’imitadors del seu estil, sinó perquè ha donat (i continua donant encara) una gran quantitat de feina als erudits. Per deus raons: primerament, perquè es tracta d’un llibre singular que marca un punt de no retorn en l’evolució de la literatura del nostre segle; i, segonament, perquè, desenganyem-nos, Ulisses no és un llibre fàcil de llegir i de comprendre en tota la seva magnitud a la primera lectura. Ben al contrari, és un llibre que va creixent dintre nostre a cada relectura i que requereix calma, atenció i temps per dedicar-li. Anem, doncs, a pams.

James Joyce va néixer el 2 de febrer de 1882 a Dublin, en aquella època província britànica, va ser educat en un col·legi de jesuïtes, va autoexiliar-se abans de complir els vint-i-cinc anys i va morir a Zurich el 13 de gener de 1941. Ulisses és el cinquè llibre que va publicar. Abans havia escrit Música de cambra, Exiliats, Dublinesos i Retrat de l’artista adolescent. Val la pena centrar molt especialment l’atenció en aquests dos darrers llibres, textos de lectura imprescindible per entendre, d’un a banda, la importància que a Ulisses té la ciutat i la gent de Dublín i, de l’altra, l’evolució personal de l’autor, reflectida en els personatges de l’estudiant Stephen Dedalus, protagonista de Relat… i el madur Leopold Bloom, les seves dues contraimatges.

La primera edició d’Ulisses va veure la llum a París, gràcies als esforços de Sylvia Bleach, de l’editorial Shakespeare and Co., el 2 de febrer de 1922, és a dir el dia del quarantè aniversari de l’autor. En la mateixa data de set anys després es publicaria també la primera edició en francès. Aquesta obsessió pels detalls és característica de Joyce. Mentre que l’escriptura de la novel·la li va ocupar set anys, de 1914 a 1921, l’acció dels divuit capítols d’Ulisses transcorre entre les vuit del matí del dijous 16 de juny  de 1904 i les tres de la matinada de l’endemà. La tria d’aquesta data  –el Bloomsday que cada any celebren amb veneració els joycians de tot el món–  tampoc no és casual: el dia que el senyor Leopold Bloom surt al carrer per viure la seva odissea particular per Dublín és el mateix que James Joyce va conèixer Nora Barnacle, la dona que compartiria la seva vida i amb qui tindria dos fills.

Aquesta dèria pels símbols no es limita només al camp de les dates. A Ulisses són freqüents les al·lusions a la història d’Irlanda sota el domini britànic, als herois dels seus moviments independentistes, a la literatura anglesa (Shakespeare, bàsicament) i a la religiositat de l’època. Joyce  –educat, recordem-ho, sota el rigor jesuític i, com sol passar, agnòstic furibund–  va voler que la coberta del llibre fos blava amb lletres blanques. Aquesta combinació cromàtica contenia una referència triple: als colors de la bandera grega, pàtria del mite en què s’inspira remotament la novel·la, a la Mare de Déu i al color de la roba interior de Gerty McDowell, una noia coixa la contemplació de la qual provoca en el senyor Bloom uns instants de plaer solitari en un capítol en el qual ambdues referències  –la devoció mariana i la contemplació onanista–  es van trenant magistralment (pàgs. 359 a 395). Aquest fragment va merèixer els atacs de la censura britànica que va impedir la distribució d’Ulisses a les illes fins a trenta anys després de la seva aparició. L’edició en català de Leteradura invertia aquesta composició cromàtica i incorporava el símbol del laberint cretenc en clara referència al cognom d’Stephen Dedalus, detall que, lamentablement, en l’edició d’Edhasa  –datada el Bloomsday d’enguany–  s’ha perdut.

Joyce no ha estat pas un desconegut per al públic català. En un autor que, com ell, juga contínuament amb els múltiples significats del llenguatge hi ha sempre el perill de caure en mans de traductors incompetents. Un perill que, afortunadament, ens hem estalviat. Sense anar més lluny, ara mateix tenim al nostre abast l’excel·lent traducció del Retrat de l’artista adolescent feta per Maria Teresa Vernet el 1967 i les de Dublinesos i Ulisses signades per Joaquim Mallafré, totes tres editades per Edhasa. Tanmateix, els precedents en català de Joyce es remunten a 1930 quan la revista Hèlix, de Vilafranca del Penedès, va publicar un fragment del capítol setè d’Ulisses traduït per mossèn Manuel Trens. A tall d’anècdota curiosa val a dir que l’esmentat mossèn, atesa la seva condició d’eclesiàstic i la fama escandalosa del llibre, va camuflar la seva autoria sota les inicials M. R. provinents del seu nom i de la traducció a l’anglès del cognom Trens per Railways. Mesos després Lluís Muntanyà publicaria a la mateixa revista el primer assaig en català sobre l’Ulisses.

La traducció de Joaquim Mallafré mereix un apartat especial. Iniciada pel seu compte l’any 1972 va ocupar-li el mateix temps  –set anys–  que Joyce va esmerçar a escriure la novel·la. Això dóna una idea de l’escrupolositat del treball del professor reusenc. La versió de Mallafré, una autèntica recreació, recull expressions de l’argot popular del Baix Camp, cançons populars, refranys i, quan ha de reproduir referències textuals de Shakespeare o de l’Odissea, utilitza les traduccions originals que Sagarra, Magí Morera o Carles Riba varen fer en el seu moment. Tot plegat un contundent cop de puny als morros d’alguns ignorants amb poder a l’altiplà que fa temps van manifestar els seus dubtes que el català servís per gaire cosa més que per parlar de peculiaritats “antropologiques”.

Fa uns anys els cercles intel·lectuals de tot el món es varen sotraguejar amb la notícia que un equip d’estudiosos encaçalat pel professor Hans Gable estava preparant una nova versió d’Ulisses en la qual, després d’analitzar els manuscrits de Joyce, s’incorporaven més de cinc mil modificacions al text, una mitjana de set per plana. Aquestes diferències tenen una explicació: Joyce, quasi cec, escrivia a mà i amb lletra gairebé il·legible els originals que després passaven a màquina els seus ajudants. Damunt de les galerades  –que contenien les errades d’interpretació dels mecanògrafs i que, a més a més, eren confegides per un impressor de Dijon que no sabia anglès–, Joyce hi afegia una nova sèrie de correccions i ampliacions que propiciaven una nova cadena d’errors d’interpretació i d’impressió. Sigui com sigui, sembla que un cop publicada, l’any 1984, l’edició crítica d’Ulisses el resultat final no presenta cap variació substancial respecte al text que ja coneixíem.

En aquest sentit el mateix Mallafré escrivia el novembre passat a la revista Cultura: “… no us amoïneu. La nova edició, encara que amb un nombre elevat de correccions, no canvia si no és en coses de detall (puntuació, mots i frases) l’obra de l’irlandès, que deu xalar com un vedell des de l’altre barri, perquè mentre es parli d’ell té assegurada la salvació estètica”, Com ja he dit al començament, la present edició d’Edhasa és una reimpressió de la que va publicar Leteradura l’any 1981 i, per tant, és anterior a tota aquesta moguda.

¿Què és, doncs, Ulisses? ¿Quins són els valors que fan d’aquesta novel·la una obra mestra?. Per dir-ho breument, Ulisses és l’explicació de TOT el que durant divuit hores passa a Leopold Bloom, agent publicitari d’un diari de Dublín, a Molly Bloom, la seva esposa, i a Stephen Dedalus, l’artista adolescent. Ulisses és la dexcripció exhaustiva d’un dia qualsevol en la vida quotidiana d’uns personatges que arrosseguen un triple desarrelament: el familiar, el religiós i el del seu propi país. El mateix desarrelament que va arrossegar James Joyce al larg de tota la seva atzarosa existència. El secret de la novel·la, un viatge-odissea pel món interior de l’autor simbolitzat per la ciutat de Dublín, radica precisament en aquest tot que he escrit en majúscules. Com diu Edmund Wilson: “Joyce va intentar expressar de la manera més exhaustiva, precisa i directa que és possible fer-ho amb paraules quina és la nostra participació en la vida, o, més exactament, com ens sembla que és, tal com l’experimentem instant rere instant.”

El monòleg interior, és a dir, la translació al codi del lenguatge dels mecanismes d’associació d’idees, d’imatges i de sensacions que contínuament el nostre cervell fa de forma automàtica quan parlem amb la gent, quan passegem pel carrer, quan estem mig desvetllats de matinada o, simplement, mentre prenem una cervesa en una taverna és l’argument i la tècnica narrativa que amara les planes d’Ulisses d’una explosió de vitalisme, d’expressivitat i, alhora  –per què negar-ho?–, de dificultats de lectura a primera vista. La grandesa d’Ulisses rau en el fet que és un llibre on “no passa res”. O, per ser més exactes, “passa” una cosa tan important com és el fluir constant, sempre diferent, de la vida.

Fa uns quants anys Pep Albanell em va dir una cosa que no em sé estar de reproduir aquí: “és impossible escriure de la mateixa manera després de llegir l’Ulisses que abans d’haver-ho fet”. És cert. Podríem dir que la gran lliçó  –una de les grans lliçons, vaja–  d’aquesta extraordinària novel·la és aquesta: demostrar que amb l’única arma del llenguatge n’hi ha prou per abastar allò tan complicat i tan proper que és la vida que ens envolta i que protagonitzem. El tot, en una paraula.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *