A propòsit del Bloc que el president Maragall va obrir el 2006.

De vegades hi ha casualitats que et porten a fer coses que no tenies gens previstes. I avui me n’ha passat una, d’aquestes casualitats.

Si vàreu llegir l’apunt d’ahir (aquest) dedicat a la proposta que el blocaire Xavier Mir va fer l’any 2006 perquè durant una setmana tots els textos que es publiquessin a la blogosfera catalana portessin al títol la frase “Jo també vull un estat propi”  –i, sobretot, si vàreu veure el video que hi vaig incrustar–  ja sabreu que una de les coses que van empènyer l’amic Mir a posar-se en acció va ser el Bloc que l’aleshores president de la Generalitat Pasqual Maragall va obrir i que, després d’una inversió econòmica notable, va acabar aplegant amb prou feines una dotzena d’apunts.

Doncs bé. Avui he dedicat el dia a rellegir  –com a preparació per l’article que vull escriure– “Nou homenatge a Catalunya”, l’últim llibre de Vicent Partal. I quan he arribat a la pàgina 176 m’he trobat amb aquest paràgraf que recordava fugaçment de la primera lectura i que em sembla que complementa força bé tot allò que va passar fa dotze anys i que tot just ahir jo explicava aquí mateix.

Us deixo, doncs, amb el text pur i dur, sense cap afegitó per part meva. Ni ara ni al final.

“En deien ‘maragallades’. Sobretot els seus contraris dins el PSC. Una ‘maragallada’ era, generalment, una genialitat política que, o bé era difícil d’entendre o bé era extremadament perillosa. En un país de polítics poc donats a eixir del carril marcat, Pasqual Maragall era una excepció cridanera, encara que les seues genialitats i incontinències a voltes causassen grans problemes. N’és un exemple la famosa frase del 3% que va deixar anar al parlament sense haver-ne parlat amb ningú i que de poc que no fulmina el delicat pacte sobre l’estatut. Ara, quan l’encertava catapultava la política catalana fora dels seus límits.

Per tot això, al seu voltant l’aparell socialista bastia unes precaucions com jo no havia vist mai. El febrer del 2006, essent president de la Generalitat, Maragall es va afegir a la moda de tenir un bloc personal i em va demanar d’acompanyar-lo en la presentació pública que s’havia de fer a Palau. La presentació es feia a l’auditori de la casa i vaig arribar-hi amb temps de sobres. Em van fer passar al despatx del president i vam parlar una bona estona de tecnologia i de periodisme. En un moment determinat, va dir que volia explicar pel bloc coses que no tinguessen a veure amb el seu càrrec oficial. Vaig notar de seguida les mirades de pànic dels qui l’envoltaven. I, no sé si justament per això, vaig animar-lo a fer-ho. Era el bloc del president, però en definitiva era un bloc. Tal com era ell, es va entusiasmar amb la idea i va decidir que es posava a escriure allà mateix, en aquell mateix minut. I es va girar cap a un ordinador que hi havia a la taula i em va demanar com havia de començar. Jo no sabia quin programari farien servir i li vaig dir que suposava que el sistema li demanaria un nom i una contrasenya. I ací va arribar la meua sorpresa. Els qui l’envoltaven no li van voler donar les claus, adduint raons tècniques gens creïbles. Em va semblar, i ho recorde amb tristesa, que fins i tot els seus més seus tenien por d’aquell home, capac, sobretot, de no ser previsible.”

“Nou homenatge a Catalunya”, Vicent Partal (Ara Llibres, 2018) Pàgines 176 i 177.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *