El privilegi d’explicar històries… i de poder escampar-les.

La setmana passada –tafanejant per Ona Llibres, la llibreria propera a Lesseps de la meva amiga Montserrat Úbeda— vaig comprar “Travessant la riera”, un llibre de format petit publicat per l’editorial Comanegra (vegeu aquí) i sobre el qual recordo que el seu autor, Julià Guillamon, me’n va parlar el dia que va presentar al Palau Robert l’exposició sobre Palau i Fabre de la qual ell n’és el comissari (aquesta).

Ja he escrit en diverses ocasions que Julià Guillamon és un dels pocs crítics literaris que encara llegeixo. A més a més, la feina paral·lela d’activista cultural que ha emprès des de fa uns anys  –sempre al voltant d’assumptes relacionats amb el llibre o l’edició–  m’interessa molt i propicia que coincidim de tant en tant en algun acte.

Precisament va ser en una d’aquestes trobades que vaig saber que ara fa un any  –gairebé dia per dia–  la Cris, la seva muller de 55 anys, va patir un vessament cerebral que la va tenir unes setmanes en coma i en seriós perill de mort.

La reacció d’en Julià  –que a part dels seus articles de crítica literària els dissabtes en el suplement cultural de La Vanguardia, cada dijous publica un article de creació molt personal en la secció de Cultura de l’esmentat diari (vegeu aquí)– ; la seva reacció, dic, va ser parlar del problema en alguns dels seus articles i fer-ne partíceps als seus lectors, encara que fos de manera subtil, de la delicada situació que estava vivint. Descarregar, vaja, d’alguna manera l’angoixa que vivien a casa el fill de 21 anys, Pau, i ell.

En total varen ser set articles escrits entre finals de desembre de 2016, el primer, amb la Cris encara lluitant entre la vida i la mort, i el 16 de novembre passat quan, segons escriu el mateix Guillamon, “li van aparèixer uns petits moviments voluntaris a la cama esquerra que ens han omplert d’esperança”. El conjunt d’aquests textos –més unes quantes fotografies fetes per l’autor i unes aportacions gràfiques d’Amèrica Sánchez i Toni Benages—  és el que trobem a “Travessar la riera”. Un llibre petit, editat amb gran cura i que aplega el que em sembla que és una teràpia literària que al seu autor li deu haver resultat balsàmica.

I dic això per dos motius: primerament, per l’exercici de sincera introspecció que comporta escriure aquests set textos enmig del trasbals; i, segonament, per la valentia de publicar-los, de compartir la seva angoixa amb el lector en uns temps en què encara tenim massa escrúpols a l’hora de parlar de malalties. I més quan afecten persones a les quals per edat no els tocaria encara enfrontar-s’hi.

Però si dedico l’apunt d’avui a aquest recull d’articles no és per fer-ne cap mena de crítica literària sinó per solidaritzar-me amb Julià Guillamon i dir-li que entenc perfectament que utilitzi el seu espai de La Vanguardia com a via d’expansió. A la vida hi ha moments  –uns moments que no cal que tinguin tonalitats tan dramàtiques com un vessament cerebral–  en els que agraeixes no només tenir una certa afició i traça per escriure sobre les coses que et passen, sinó sobretot disposar d’una finestra  –petita, mitjana o gran–  per difondre a més gent el que fas.

Jo no he escrit mai a La Vanguardia (amb prou feines la compro un dia a la setmana), però des de fa quasi quaranta anys tinc la sort de disposar d’una via (o més d’una, segons l’època) que em permet escampar allò que escric o que penso per uns cercles una mica més amplis que els estrictament familiars. Vaig començar fent un programa setmanal nocturn de música a Ràdio Obrera, després vaig entrar al suplement de Cultura de l’Avui per fer comentaris sobre llibres, a continuació vaig escriure a “Qué leer”, també a “Serra d’Or” (encara hi sóc) i des de fa tretze anys escric en aquest Bloc i de tant en tant publico articles a Vilaweb.

Tot plegat un veritable privilegi (fa cinc anys ja en vaig parlar aquí i aquí) que m’ha ajudat a resoldre una cosa en la que sempre he cregut: quan escrivim, per molt que diguem “No té cap importància. Ho faig només per a mi”, el desig de donar a conèixer l’obra feta sempre hi és present.

Acabaré aquest comentari inspirat pel treball de l’amic Julià Guillamon amb un breu espot que ell i l’editorial Comanegra han penjat a You Tube i que resumeix en un minut què és exactament  “Travessar la riera”. Un llibret breu i petit que costa molt poc (10,00 euros) però que val molt.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *