Els avis, de vegades, no som tan exemplars com sembla que hauríem de ser (cinquanta-sisena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

La vida treu i dóna. Ja aniràs veient com el motor que la fa anar endavant funciona amb un notable sentit de la compensació. No divago, parlo de coses que em toquen de prop. Com la noble feina de fer d’avi, que es combina inevitablement amb la no menys noble feina de fer-se gran. O, sense embuts, de fer-se vell.

Saps que comences a fer-te vell quan, per exemple, al matí tan bon punt t’alces del llit sents algun doloret en alguna banda del cos que no t’abandonarà durant el dia. O quan t’adones que cada vegada és més complicat posar-te els pantalons dempeus o un mitjó sense haver de retorçar gaire el gest de la cama. O quan veus que coses tan trivials com recollir unes claus de terra o refer enmig del carrer el nus de la sabata esdevenen exercicis de resolució complicada.

Tu, alguna cosa d’això ja la captes. Ho dic perquè de vegades, quan estàs cansada de caminar, et gires de sobte i te m’arrapes a les cames perquè et carregui a pes o, pitjor, t’enfili a collibè. Un intent que fas gairebé per compromís perquè saps que et diré que l’avi no pot, que ja no té força perquè comença a ser vellet  –una veritat agreujada pel fet que tu, punyetera, cada vegada peses més i ets més alta–  i que, per tant, has de continuar caminant (cosa que, per cert, acabes fent sense remugar gaire).

No tot és negatiu, que consti. Hi ha contrapartides  –les compensacions que et deia més amunt– que endolceixen el panorama. Com, per exemple, que, a força d’anys, la figura dels avis creix en venerabilitat, cosa que vol dir que tot el que fem i diem té grans possibilitats d’esdevenir una referència pels néts. Si més no mentre no s’endinsen en els territoris bellugadissos de l’adolescència, situació que tu, en el moment que escric aquesta carta, encara tens força lluny.

Passa, però, que de vegades aquest programa tan rodó no acaba de complir-se del tot i els avis adopten actituds que vistes des d’una altra perspectiva podrien semblar estranyes. O discutibles. O fins i tot censurables. T’ho explicaré de seguida i sense amagar-te res (perquè una altra de les virtuts que se’ns atribueixen als avis és que mai mai mai diem mentides).

Vejam… Avui, el dia que penjo aquesta carta, és Cap d’Any. El primer dia de 2018. Des de fa dotze anys cada dia u de gener jo feia una cosa que em consta que unes quantes persones esperaven amb interès: penjava aquí mateix un apunt amb la llista de les cançons i els discos catalans de l’any anterior que m’havien agradat més.

Era un ritual que em plaïa molt de fer perquè combinava dues aficions meves: escoltar música i fer llistes. Al llarg de l’any procurava estar al corrent de les novetats musicals en català que apareixien. Les escoltava i m’anava amarant dels valors de cada disc, quines cançons eren les més potents, què explicaven les lletres, com estaven dissenyades les caràtules, com sonava el disc en conjunt… Després, cap a mitjans de novembre, tornava a escoltar tots els treballs que en les primeres audicions m’havien semblat seleccionables i confegia la classificació amb ajustaments, vacil·lacions i canvis que s’allargaven gairebé fins a la vigília de publicar l’apunt.

Enguany, en canvi, no hi ha llista. I no n’hi ha per una raó ben senzilla: no he tingut humor d’escoltar música. O, si més no, d’escoltar-la amb l’atenció i l’actitud amb què ho feia fins ara (i que es mereixen els músics que la fan). El 2017, estimada Mila, no ha estat un any propici pels plaers de l’esperit.

No entraré ara en detalls d’esdeveniments concrets que sens dubte tu ja coneixeràs quan hagis estudiat a l’escola el procés que ens va portar fins a la República Catalana que estic convençut que tu ja viuràs. El que t’explicaré ara, doncs, no són els fets puntuals (que n’hi ha hagut una bona pila) sinó les seves conseqüències viscudes “des de dintre”, des del lloc de l’ànima on no poden entrar els que escriuen els llibres d’història.

Puc assegurar-te que han estat dotze mesos –i de manera molt notòria de mitjans d’agost cap aquí–  carregats de moments històrics, sí, però molt durs de resistir. He vist persones al meu voltant que han estat exemples de valor i d’empenta; però també n’he trobat d’altres que sobrevivien amb els ànims per terra. I, en conseqüència, m’he fet un fart d’escampar a tort i a dret missatges d’optimisme (tu mateixa, si segueixes aquestes cartes, ja hauràs vist que sóc persona de caràcter positiu i gens procliu a les caigudes en depressió) per totes les vies a què he tingut accés: de viva veu i per escrit, cara a cara i a través de les xarxes socials… Una feina de proselitisme moral que segurament ha ajudat als altres però que, alhora, m’ha fatigat molt.

I val a dir que de cara al nou any el panorama no varia gaire, per bé que la convicció de pertànyer al bàndol que té la raó la mantenim, l’àvia i jo, intacta des del primer dia. I encara més reforçada després de les eleccions que fa deu dies els independentistes hem tornat a guanyar.

Fixa’t que fa un moment t’he parlat de bàndol, i no me’n desdic. El que estem vivint a Catalunya darrerament és una confrontació. Una guerra. Sense bombes ni tancs, d’acord; però amb bàndols oposats i no exempta de violència física i psicològica (que aquesta darrera també fa forat!).

Una confrontació amb España que portava molts anys larvada i que des de fa cinc mesos ha esclatat amb cruesa. I això ens està portant a viure situacions que l’àvia i jo havíem conegut en la nostra joventut, durant l’època de la dictadura franquista, però que mai ens hauríem imaginat que les tornaríem a viure  –i a protagonitzar–  cinquanta anys després.

Anem a manifestacions, signem tots els manifestos que ens presenten, pengem la senyera al balcó, fem cassolades quan cal, contribuïm econòmicament a la causa, lluïm penjolls, bufandes i llaços de color groc i xapes reivindicatives a favor de la República i en suport als nostres presos i exiliats, escampem missatges per les xarxes, no seguim ni una tertúlia (perquè no és cert que calgui conèixer totes les opinions; algunes ja les coneixem –i patim– prou!), ens amarem de dignitat i passegem pel carrer amb la cara ben alta i el llaç groc a la solapa, confortats quan detectem una mirada de complicitat i desafiants quan percebem una reacció de sentit contrari.

És una situació que, ja t’ho he dit, no hauríem pensat mai que ens tocaria de viure i que té components que no sempre casen amb aquella dimensió exemplaritzant que, com t’explicava més amunt, ens correspon als avis. Però és la realitat, és el nostre sentiment i, per tant, com que els avis mai mai mai diem mentides te l’exposo tal com és.

Un sentiment que em porta a parlar de ràbia, de resistència, de no deixar-ne passar ni una, de no voler que ens trepitgin… De fàstic i d’odi, ras i curt. Un odi contra tanta gent manipuladora (és a dir, que menteix i que, a més a més, ho sap) que no ens accepta perquè no volem ser com ells: una caterva de males persones que, si no marxem abans, no descansaran fins a veure’ns sotmesos i humiliats.

Ja veus, doncs, on som en aquestes primeres hores de 2018. Un any que quan tu llegeixis aquestes ratlles ja sabràs com es va desenvolupar i que t’asseguro que, malgrat tot, a l’àvia i a mi ens agrada de viure’l des del moll de l’os. Encara que de vegades ens costi. Encara que de vegades no siguem tot l’exemplars que ens pertocaria de ser. Perquè, tal com cantava Raimon: “Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”.

Així sia.

Així serà.

—-——————————————————————–———-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *