A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (1).

Un dia de la setmana passada vaig presentar a l’Ateneu de Sant Just  –amb la valuosa companyia de Roger Cònsul i Clara Segura, que en varen llegir una selecció de textos–  “La mecànica de l’aigua”, un llibre que acaba de publicar Edicions de 1984 i que representa el debut en el camp de la novel·la de Silvana Vogt, una escriptora nascuda el 1969 a Morteros (Argentina) i que al meu parer és una de les sorpreses més interessants i prometedores que ens ofereix la nova temporada literària.

Als seguidors veterans d’aquestes Totxanes el nom de Silvana Vogt no els sonarà estrany ja que vaig parlar d’ella ara fa cinc anys. Va ser (vegeu aquí) arran de la publicació de “La pau dels orígens”, el llibre d’homenatge a l’editor i crític Isidor Cònsul que ens va deixar un mal dia d’estiu de 2009.

En l’apartat d’aquell llibre dedicat els textos dels familiars va ser on vaig tenir la primera notícia de l’existència de Vogt, parella d’Arnau Cònsul i jove, per tant. de l’homenatjat. Hi aportava un text titulat “En la teva llengua” en el qual evocava els últims dies del seu sogre i que començava així:

“Has d’escriure amb la teva llengua perquè és amb la que sents…”, em vas dir i jo et vaig fer l’ullet, tot dient que sí amb el cap.

La descripció d’aquells moments tristos s’acabava, tres pàgines i mitja després, amb el següent paràgraf:

Vaig sovint a veure el xiprer que fa ombra sobre les teves cendres. T’he portat un llapis i un paper i t’he confessat que no he fet cas del teu consell. Escric en la teva llengua. Allí on siguis, sé que entendràs per què.

A part de l’esmentat apunt en aquest Bloc vaig escriure també una ressenya del llibre per a la revista Serra d’Or (abril de 2012) i sempre posant en relleu el magnífic text de Silvana Vogt. Un fet que, ara ho he sabut, sembla que va ser important a l’hora que es decidís definitivament a adoptar el català, no només com a llengua d’expressió quotidiana sinó també literària.

Finalment, un dia de desembre de 2012 l’A. i jo vàrem visitar la casa familiar dels Cònsul-Porredon a Cervera i vaig poder conèixer en persona la Silvana. Com tantes coses que m’han passat a la vida aquesta TAMBÉ va quedar ressenyada (vegeu-la aquí) en aquest Bloc.

Dos anys després, cap a finals de desembre de 2014, m’arribava per correu electrònic el que acabaria sent la primera novel·la de Silvana Vogt. Aleshores ja es titulava “La mecànica de l’aigua” i, tot llegint-la, em vaig adonar que entre aquell text de “La pau dels orígens”, escrit sota l’impacte emocional de la pèrdua d’Isidor Cònsul, i la novel·la que tenia el privilegi de llegir abans que ningú hi havia uns punts de contacte evidents que li donaven una pàtina molt especial.

(Continua aquí)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *