Els fills de 40 anys.

Avui, 26 de juliol, el noi gran de casa compleix 40 anys. Poca broma perquè, com deia Vázquez Montalbán (i uns quants il·lustres més, pel que he pogut saber), quan arribes a aquesta edat ja ets plenament responsable de la teva cara. I de moltes altres coses, és clar.

L’A. i jo ens vàrem casar joves. Als vint-i-dos anys. I ens vàrem estrenar en l’ofici de pares als vint-i-cinc. Un fet que en aquella època –primers anys 70– no era gens excepcional, tot i que ara soni a ciència ficció. Dit això m’apresso a afegir que no és just establir cap mena de paral·lelisme entre aleshores i ara: els temps són diferents i tot ha canviat molt. Per millorar o empitjorar, confesso que no ho sé, però tot és ara molt diferent.

L’arribada del primer fill és especial. I quan es tracta del primer nét, encara més. Vegeu, si no, la nota que va escriure mon pare avui fa quaranta anys i com va immortalitzar la data a l’àlbum de fotografies familiars que hem heretat mon germà i jo (fent clic al damunt la podreu veure una miiiica més gran):

Marc. 01

Després els anys van passant i un bon dia veus que aquell ésser tan menut i indefens comença a fer-se un homenet (o una doneta, quan és el cas):

Marc. 02

I fins i tot quan arriben a l’adolescència i els encanta moure brega continues creient que els teus són els millors fills del món. Després el temps es va escolant fins que un dia el calendari t’avisa que de tot allò ja fa quaranta anys i et prepares per fer una celebració com cal.

Mentrestant obres el WhatsApp i veus que en les darreres vint-i-quatre hores has rebut tres fotografies de la primera filla, acabada de néixer, d’una antiga companya de feines i un parell d’imatges més d’una bona amiga que ens presenta la seva tercera néta, també acabada d’arribar. I per comptes de pensar que el món no s’acaba –que seria, potser, el normal– penses que ja tenim un parell de motius més per anar a la Meridiana el proper Onze de Setembre. I per votar com cal pocs dies després. Un pensament que, ateses les circumstàncies actuals, tampoc deixa de ser normal.

Al final d’aquest apunt us trobareu un text que vaig escriure i publicar en aquest mateix Bloc fa deu anys. El vaig titular “Bona gent, els Capricorn” i em va servir per exposar la meva teoria  –llargament contrastada per la realitat– sobre el fet que tenir un fill és subscriure una pòlissa d’angoixes, maldecaps i patiments. Una pòlissa, a més a més, de caire vitalici perquè té la mateixa data de caducitat que tu.

Amb això vull dir que a partir del moment que ets pare o mare el verb “patir” esdevé el protagonista involuntari de la teva existència. Pateixes quan són petits perquè ploren i no saps per què, pateixes quan tenen quinze anys perquè ploren i saps per què, i pateixes  –d’una altra manera més subtil, potser, però igualment aclaparadora–  quan en tenen quaranta, tot i saber que ja són responsables de la seva cara. Cosa que queda molt bé com a frase enginyosa però que a l’hora de la veritat no serveix per a res que t’ajudi a treure les castanyes del foc.

Em sembla que no ho havia dit mai fins avui: quan vaig saber que el meu primer fill el tindria als vint-i-cinc anys la primera cosa que vaig pensar va ser “Què bé: el 2015, quan faci els quaranta, jo en tindré seixanta-cinc i seré tot un senyor jubilat”. Doncs, mira tu: ja hi som.

I ara, és clar, a seguir. Tant com es pugui…

—————————————————————————————————————–

Bona gent, els Capricorn

Apunt publicat en aquest Bloc el 22 d’octubre de 2005

Trobada casual a la secció de llibres de l’FNAC amb la MP., filla d’una família amiga dels meus pares. Fa dos anys em va anunciar que esperava una criatura. “És un nen, es dirà Feliu i naixerà a primers de gener”. Recordo que li vaig dir “Bona gent, els Capricorn. A casa en tenim un” i que li vaig etzibar les tres coses que acostumo a dir en aquests casos.

La primera és una referència a la meva particular -i perduda- croada contra la moda de conèixer prèviament el sexe dels fills (vegeu aquí).

La segona és una conyeta: “Felicitats. I que, quan toqui, surti amb la mateixa alegria amb què va entrar” (variant “freakie” del tradicional “Que tinguis una hora ben curta”).

La tercera és una reflexió més profunda i per això precisament, perquè entri de manera més suau, la col·loco després de l’introit festiu: “Et felicito de tot cor perquè tenir fills és el millor que li pot passar a una persona en aquesta vida però ja ho saps, oi, que acabes de subscriure una pòlissa vitalícia d’angúnies i patiments?”.

No m’ha calgut preguntar-li a la MP. pel seu Feliu“Està preciós”, m’ha dit després dels dos petons de salutació, i s’ha tret de la bossa una cartera de plàstic amb un parell de fotografies recents del personatge en qüestió. Mentre les contemplava m’ha dit: “¿Saps que penso molt en el que em vares dir? Al principi creia que exageraves però ara començo a veure que tenies tota la raó”. I em parla de les angúnies, servituds, patiments i escarrassos metafísics i organitzatius que comporta la convivència amb una personeta que encara no ha fet dos anys. “Vosaltres rai, que ja no els teniu a casa i se la campen pel seu compte”, em diu després d’haver-me enumerat tots els seus neguits pel Feliu. Llavors, amb el somriure més tranquil·litzador que sóc capaç d’instal·lar en el meu rostre li responc que tot és relatiu. Que, efectivament, ara ja no hem de patir per canviar-los els bolquers, ni per dur-los puntualment a l’escola, ni per planificar cangurs, ni per portar-los al pediatre quan tenen mal de panxa però que el vitalici continua ben actiu.

I penso –però ja no li ho dic; si hi ha sort ja ho llegirà aquí– en com patim l’A. i jo quan els veiem tristos o decebuts per les coses amb què la vida els va posant a prova. I penso en com és de difícil en aquests casos mantenir-se en un respectuós segon terme que no sembli indiferència o desinterès, amb l’actitud justa perquè sàpiguen que som al seu costat pel que puguin necessitar. I penso també en com ens hem quedat, de moixos, l’A. i jo quan abans d’ahir el noi petit de casa -el Capricorn de 1978- va enfilar-se a un avió que el va portar cap a l’altra punta del món on s’hi passarà un mes complet de vacances.

Trenta-un dies -ara ja vint-i-nou- durant els quals, amb sort, sabrem alguna cosa d’ell gràcies a l’invent del senyor Messenger.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *