La “Recherche” de Proust en català: un procés que avança.

Avui, diumenge, és un dia ideal per parlar de Marcel Proust. Com també ho serà demà, dilluns, o ho va ser ahir, dissabte. Vull dir amb això que SEMPRE és el moment oportú quan es tracta de parlar d’un clàssic com el senyor Marcel i la seva monumental “À la recherche du temps perdu”.Els lectors catalans estem bastant ben servits, pel que fa a versions d’aquesta obra en la nostra llengua. Per ordre cronològic la primera referència ha de correspondre a la versió completa en tres volums -edició de luxe de 2.300 exemplars amb tapa dura i caixa contenidora- editada per Columna entre octubre de 1990 i juliol de 1991. L’autor de la versió va ser el manacorí Jaume Vidal Alcover fins a la seva mort, esdevinguda el 2 de gener de 1991, moment en el qual va reprendre la traducció la seva companya Maria Aurèlia Capmany.

Si, com jo, valoreu les dades i la precisió us diré que la feina de la Maria Aurèlia va començar cap a la meitat d’“El temps retrobat”, l’última part de l’obra i que, en termes numèrics, ocupa 113 de les 2.066 pàgines que té l’edició de Columna. És a dir, un 5 per cent del total. Aquesta és, ara per ara, l’única edició íntegra en català de l’obra que tenim a l’abast. Si més no via préstec bibliotecari o llibreria de vell.

Després d’aquest antecedent -que va tenir una acollida una mica controvertida (en parlaré més endavant) i que, a més a més, tinc la impressió que a nivell de rendiment econòmic va ser un fracàs- han hagut de passar quasi vint anys perquè algú és decidís a emprendre l’aventura de traduir i publicar gradualment la “Recherche” al català. I, de manera excepcional, he de dir que no ha estat una editorial sinó dues –Viena Edicions i Labutxaca, del Grup 62– les que han escomès aquest projecte en paral·lel en una operació que desconec si funciona a nivell comercial però que des del punt de vista literari i cultural no m’estic de qualificar com de veritable luxe. Pel que fa al noms dels traductors es tracta de Josep Maria Pinto, a Viena, i Valèria Gaillard Francesch, a Labutxaca.

El foc el va obrir Viena Edicions que va publicar “Combray” l’octubre de 2009 i just un any després -octubre de 2010- “Un amor d’en Swann” i “Noms de lloc: el nom” amb la qual quedava enllestida “Pel cantó d’en Swann”, la primera part de l’obra.

El juny de 2011 va irrompre la gran sorpresa: una altra editorial –Labutxaca, integrada en el Grup 62– publicava en un sol volum “Combray”, “Un amor de Swann” (compte: respecto els títols que cada traductor ha posat) i “Els noms de país: el nom”. Ja teníem, doncs, una altra versió de “Pel cantó de Swann” que, per cert, el senyor Proust va titular “Du côté de chez Swann”.

El febrer de 2012 Viena publicava la primera part d’“A l’ombra de les noies en flor” titulada “Al voltant de la senyora Swann”.

El juny de 2013 Labutxaca s’avançava en la cursa que mantenia -i que espero que encara mantingui- amb Viena i publicava en un sol volum “Al voltant de la senyora Swann” i “Noms de país: El país”, és a dir les dues parts amb què Proust va dividir “À l’ombre des jeunes filles en fleurs”, la segona part de la “Recherche”.

Tres mesos després, el setembre de 2013, arribava la segona part d’“A l’ombra de…” que tenia pendent Viena. Josep Maria Pinto, el seu traductor, va optar per titular-la “Noms de lloc: el lloc”.

L’últim episodi d’aquesta extraordinària cursa (em pregunto quantes llengües del món, a més a més de la catalana, tenen actualment en procés DUES traduccions del clàssic de Proust) l’ha protagonitzat Viena Edicions que el passat mes de març s’ha començat a endinsar en “Le Côté de Guermantes” en publicar-ne la primera de les dues parts originals amb el títol “El cantó de Guermantes”.

Abans de començar la redacció d’aquest apunt he enviat un correu a la bona gent de Labutxaca interessant-me pels seus plans de continuar publicant aquesta obra. Espero que demà, dilluns, quan obrin el correu em facin cinc cèntims del seu calendari.

Com he dit més amunt, l’aparició fa quasi un quart de segle de la versió íntegra de la “Recherche” feta per Jaume Vidal Alcover va ser acollida amb opinions contradictòries basades fonamentalment en l’adopció per part del traductor de mots, girs i expressions d’origen balear que no van acabar de convéncer els entesos en Proust.

Pel que fa a les versions que ara, gairebé en paral·lel, ens estan oferint Josep Maria Pinto i Valèria Gaillard Francesch em limitaré a dir que a mi tant l’una com l’altra em sonen molt bé tot i que no vull posar-me ara a pontificar i fer veure allò que no sóc en absolut: un expert en llengua francesa i en l’obra de Marcel Proust.

En tot cas us deixo amb un petit tast de cada versió. He triat el paràgraf inicial del llibre -un paràgraf que molta gent se sap de memòria- ja que les ires contra Vidal Alcover es varen manifestar per la manera com a seva versió l’havia resolt.

* Text original de Marcel Proust: Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie èteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: “Je m’endors”.

* Versió de Jaume Vidal Alcover (Editorial Columna): Durant molt de temps em vaig colgar dejorn. De vegades, encara no havia apagat l’espelma, quan ja els meus ulls es tancaven tan aviat, que ni tenia temps de dir-me: “M’adorm”.

* Versió de Josep Maria Pinto (Viena Editorial): Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan de pressa que no tenia temps de dir-me: “M’estic adormint”.

* Versió de Valèria Gaillard Francesch (Labutxaca): Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: “M’adormo”.

Divertit, oi? Acabo amb un parell d’anotacions.

La primera és pels amants de les xifres i la precisió: amb la publicació de la primera part de Guermantes l’editorial Viena, que de moment és la que va al davant de la cursa, ha arribat al 41 per cent de l’extensió total de la “Recherche”. Hi ha feina, doncs, per uns quants anys.

La segona anotació fa referència a Josep Maria Pinto, el traductor de Viena Edicions, que el maig de 2010 va publicar a l’editorial Acontravent un llibre que va titular “Combray, de lluny” que aplega diverses reflexions sobre l’ofici d’escriure i el vici de traduir d’allò més interessant i recomanables.

Dies enrere, parlant amb una bona amiga sobre el meu nou estatus de jubilat, em preguntava si tenia algun somni d’anys enrere que ara vegés que podia fer realitat. Li vaig parlar de fer el Camí de Sant Jaume i de tancar-me tres setmanes a l‘illa d’Arz, a la Bretanya, per llegir sense parar Montaigne i Poust en la seva llengua original. Ara m’adono que gràcies a Viena i a Labutxaca (i a Proa pel que fa a Montaigne) potser no em caldrà anar tan lluny i podré llegir aquests clàssics en català des de casa. Avancem…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *