Totxanes, totxos i maons

Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes saben perfectament qui és Tina Vallès i què penso sobre les virtuts que al meu parer aplega la seva trajectòria com a escriptora.

Encara no fa dos anys vaig escriure aquí mateix un apunt en el qual feia un elogi de dues autores joves i summament prometedores. El títol que vaig triar no deixava espai als dubtes –“Marta Rojals, Tina Vallès… Hi ha futur”– i acabava parlant de talent, idees, ambició i ofici com quatre característiques que definien l’obra d’aquestes dues joves creadores.

Pionera en el món de la Blogosfera catalana amb el seu mític “L’aeroplà del Raval”, Tina Vallès va ser de les primeres a adonar-se del potencial creatiu i comunicatiu que tenia la xarxa com a plataforma de difusió de la creació literària. L’any 2006 LaBreu Edicions va publicar en format de llibre una selecció de textos amb el mateix títol que el Bloc.

La carrera literària de la Tina es va aturar un temps en el transcurs del qual, si no m’erro, va canviar de pis, va parir bessonada, va tancar el seu Bloc i va obrir-ne un de nou que va titular “Ganxet sota les pedres” i que seguia les traces de l’anterior enriquit ara amb la seva mirada de mare debutant projectada cap a la quotidianitat que l’envoltava.

El març de 2011 va aparèixer “Maic”, la seva primera novel·la, i des d’aquestes Totxanes vaig tenir ocasió de saludar-la efusivament ja que considerava -i ho continuo considerant ara- que ens trobàvem davant d’un dels llibres importants d’aquell any i dotze mesos després -l’abril de 2012- va aparèixer el tercer llibre de Tina Vallès: “Un altre got d’absenta”. Un llibre que en els mitjans de comunicació va tenir un ressò una mica menys esquifit que els anteriors i sobre el qual vaig mantenir un silenci respectuós, però eloqüent.

No vull dir amb això que “Un altre got d’absenta” fos un mal llibre. En absolut. El que passa és que acostumat a seguir l’autora des dels seus inicis -i, sobretot, després de l’esclat lluminós de “Maic”– aquella nova tongada de relats/retrats em sonava a pel·lícula ja vista, a repetició d’una fórmula que l’autora dominava a la perfecció però que a mi em semblava acomodatícia. Un llibre sense risc, vaja, d’una escriptora dotada per afrontar empreses molt més ambicioses.

Ara tenim un nou llibre de Tina Vallès i crec que puc dir amb alegria que aquell salt endavant que implícitament li demanava ja l’ha fet. Es titula “El parèntesi més llarg”, el publica Edicions Proa i va ser el guanyador de la darrera convocatòria del premi Mercè Rodoreda, sens dubte el més prestigiós dels dedicats a la narrativa breu a casa nostra.

“El parèntesi més llarg” és una col·lecció de 17 contes que, tal com insinua el títol, parlen de personatges immersos temporalment en un espai físic o mental diferent a l’habitual. Situacions que permeten a l’autora disseccionar els aspectes absurds d’allò que considerem vida quotidiana: les relacions amoroses, els convencionalismes socials, la servitud de les noves tecnologies, la por al desconegut simbolitzat per una mamografia o la imminent maternitat…

Qualsevol situació és bona perquè Tina Vallès ens demostri la fina subtilesa de la seva mirada, la manera intel·ligent de plantejar -i sortir-se’n!- les situacions i un domini del llenguatge que sota la capa brillant de la seva aparent facilitat amaga moltes hores de feina ben aprofitades.

Pista llarga, doncs, per a la Tina Vallès i els contes d’“El parèntesi més llarg”, un llibre que no dubto a recomanar des d’ara mateix.

Ja us ho deia, jo: hi ha futur…