Estrenarem la independència recordant els qui no hi són.

Quarts de set. Com cada matí consulto el Calendari dels Pagesos: som al dimecres 22 de setembre, sant Cosme i sant Damià, germans i màrtirs. L’A. -que encara matina més que jo- repassa la premsa a l’ordinador. Encara no és el torn de posar-m’hi jo. Trio les pastilles que toquen i passo a la cuina on m’espera el cafè amb llet i les Chiquilín.

En Fuentes i companyia sonen a poc volum mentre acabo d’activar totes les connexions neuronals…  (n’hi ha més) 

… Amb l’aroma del cafè enlletat, un pensament s’instal·la al meu cap: si ma mare fos viva avui compliria 88 anys. Amb l’iPhone escric un correu al meu germà per recordar-li la data tot i que estic convençut que ja hi ha pensat. No m’equivoco gens: cinc minuts després em respon que té anotades a l’agenda les dates clau de la vida dels pares -naixement, casament, sant i defuncions- i que no se n’oblida de cap.

Al llarg del matí tinc sort i puc anar combinant la feina amb el seguiment de la segona jornada del Debat de Política General al Parlament. Després del magnífic discurs del president Mas el primer dia avui és el torn dels altres grups. Comença el PSOE, després el PP i cap a darrera hora Iniciativa. Les rèpliques improvisades de Mas van arrodonint i perfilant les grans línies exposades ahir mentre per les xarxes socials es detecta l’entusiasme de la gent i la baixesa rastrera d’algunes reaccions a España. (Per cert, en aquest darrer apartat hi poso també les declaracions a la cadena SER del senyor Duran).

Una vegada més em ve al pensament ma mare, òrfena de la guerra i arribada sola a Catalunya els primers anys quaranta des de Jerez de la Frontera, i en mon pare, amb qui es va casar el 1949. En vaig parlar en un apunt ja fa temps. Ella ens va deixar l’estiu del 2006, ell ara fa dos anys i mig, però avui sembla que tot plegat m’ha estovat una mica i penso en tots dos com si fossin encara presents al seu pis del carrer Sepúlveda i els pogués anar a visitar demà mateix.

Penso en tots dos i en dues notícies de les quals no varen poder ser coneixedors: el naixement, fa quatre mesos, de la Mila, la seva besnéta, i l’explosió popular d’il·lusió a favor de l’independència que estem vivint des de l’Onze de Setembre.

Ben mirat, són ganes de parlar per parlar perquè, ara que hi penso, és bastant possible que això darrer al pare no li provoqués cap emoció especial (era molt espanyolista, molt; o almenys així ho feia veure de manera exagerada, potser per enrabiar-me). O sí; vés a saber. Que quan ens fem grans podem tenir reaccions imprevisibles, tu…

Vaig pensant en tot això al llarg del dia fins que cap al vespre l’A. i jo anem a fer de cangurs de la néta. Mentre la Mila riu en veure la seva àvia com li canta -amb la gesticulació que pertoca, no cal dir-ho- allò del ‘“Així fan fan fan els petits petits titelles…” m’adono que aquella petita sensació d’enveja que sentia per la nena quan va nèixer –“Ella segur que veurà la independència; a nosaltres ens serà més difícil”, em deia (fa tot just quatre mesos!)- ja no té raó de ser. Que per poca salut que ens quedi a la reserva és bastant possible que aquell dia tan esperat el celebrem d’aquí a no gaire temps al carrer l’A. i jo amb els nostres fills -i filla- i la Mila.

Tornant cap a casa, ja fosc, penso que aquell dia també faran pinya amb el grup familiar els pares absents. Hi seran, n’estic segur. I amb ells tots els que ens han anat deixant, perquè aquesta és també una altra manera d’expressar l’estimació: voler que arribin els moments de plenitud per poder viure’ls amb els teus i amb el record dels qui han marxat.

Com si fossin aquí.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *