L’avi Domingo.

De vegades el cervell s’embranca amb unes associacions d’idees que n’hi hauria per matar-lo, ja ho sé, però reconec que em costa molt posar-li fre quan s’hi posa. Què hi farem…

Avui, dia 25 de juny, la nostra néta ja té vint-i-nou dies. Exactament els mateixos que portava jo al món quan es va morir l’avi Domingo, el pare de mon pare.  (n’hi ha més)

Suposo que des d’un punt de vista tècnic es podria dir que he conegut en vida al meu avi. La realitat, però, és que si algú va conèixer algú en aquesta ocasió va ser ell qui es va poder emportar la imatge de com era el seu primer nét.

Quan jo era petit i encara vivíem a la casa dels pares de mon pare l’avi Domingo era una referència constant a un home absent que estava representat en una fotografia en blanc i negre que hi havia al dormitori de l’àvia. També era una denominació estranya a la meva oïda (vegeu aquí) i poca cosa més.

Amb els anys vaig entrar en contacte amb àlbums plens de velles fotografies familiars i a poc a poc vaig anar construint un retrat idealitzat d’aquell avi de presència tan fugaç en la meva vida i amb el qual tinc la impressió que m’hi hauria entès força. En el mateix trajecte vaig poder dibuixar també el retrat de joventut d’aquella àvia Juanita que sí que vaig conèixer a fons i dels seus dos fills: la tieta Maria Teresa i mon pare, mort fa dos anys.

No ha estat fins molt més cap aquí -quan, ai las, la majoria de les preguntes s’han quedat sense ningú que les pugui respondre- que vaig descobrir el dietari que l’avi Domingo va escriure fins gairebé la vigília de la seva mort tal com explico en un dels apunts que més m’estimo dels molts que ja porto escrits en aquestes Totxanes (vegeu-lo aquí).

L’avi Domingo, però, encara em reservava una sorpresa més: un parell de sobres plens de poemes escrits entre 1911 i 1913 a la seva estimada Juanita i que ja vaig explicar en aquest apunt.

El descobriment recent d’aquesta dimensió desconeguda de mon avi m’ajuda ara a entendre molt millor alguns detalls de les fotografies que hem heretat i que mon germà ha tingut la paciència d’anar catalogant. Per exemple, l’habitual mirada de deferència de l’avi Domingo cap a la seva muller. Una mirada plena de devoció que destaca encara més quan la fotografia no és de grup sinó que es redueix a retratar la parella, com la que he triat per il·lustrar l’apunt d’avui (feta, segons té documentat mon germà, a Banyeres del Penedès el 15 d’agost de 1929). 

En fi… cabòries, tot plegat. I unes associacions d’idees un pèl estrambòtiques que en el fons el que denoten és aquesta immensa ràbia que sento per tota la memòria que se’ns esmuny cada vegada que es mor algú i no hi fem cabal. Ja ho deia en aquest apunt: mentre hi sigueu a temps pregunteu als avis i documenteu tots els records.

És, no ho dubteu pas, allò que us sobreviurà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *