Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de març de 2010
0 comentaris

“Dietario El Siglo 1950”.


“El nuevo nacido, 1er Nieto, nació hoy día de San José a las 11h. 30m. de la noche. Madre e hijo siguen bien el curso natural del caso.”

Aquesta és la frase que clou la crònica del meu naixement -demà farà 60 anys- escrita pel meu avi en el “Dietario El Siglo 1950” que he trobat entre els papers que guardava mon pare. Aquest dietari, conservat al llarg de tots aquests anys per la seva singularitat, és una veritable joia ja que en els seus fulls, especialment els quatre primers mesos, aplega uns quants esdeveniments de gruix en la petita crònica familiar dels Isern. Em cenyiré, però, a les reaccions de l’avi davant del meu naixement exposades en les seves anotacions. Les anotacions d’un moribund.

Perquè, com molta gent d’aquella època de dura i grisa postguerra l’avi Domingo estava greument malalt de tuberculosi. Un fet que l’obligava a estar-se al llit i que complicava la seva feina -de fet, la delegava en mon pare- al capdavant de la petita empresa de construcció i reparació d’edificis que havia muntat amb un soci -que va resultar ser un pinta (vegeu aquí)- en acabar la guerra. Les anotacions de l’avi al dietari d’aquells primers mesos de 1950 combinen a parts iguals els detalls del dia a dia de l’empresa -pagaments al personal, factures cobrades, compres de materials…-, incidències familiars -la mort sobtada de la seva germana resident a la Geltrú- i els esdeveniments propiciats per la seva precària salut com les visites al metge, els gràfics de temperatures o els canvis de medicaments per veure si la malaltia es posava sota control. No cal dir que en tots els casos quedaven escrupolosament anotats els costos de taxi, metge i farmàcia que cada nou episodi de la malaltia li comportava.

Sis dies després de la crònica del meu naixement -el dissabte 25 de març- l’avi explica el moment que, tornant de la Maternitat, em porten davant seu perquè em conegui: “Esta tarde a las 4 y media llegan en halagüeño estado Milagros y el Nietecito Juan (…) El niño no lloraba si cantaba. Madre e hijo siguen esplendidamente bien su estado de cosas. Doy gracias a Dios.”

Si us hi fixeu, el “si” de la frase “el niño no lloraba si cantaba” es pot interpretar de dues maneres diferents. La primera és que jo marranejava com és obligat en aquests casos i que només callava si l’avi em cantussejava alguna cançó.

La segona -la que a mi més m’agrada- és que l’avi va deixar testimoni escrit de la primera expressió d’un hàbit que m’ha acompanyat durant aquests seixanta anys (i que espero no perdre): sóc molt cantador. Per dir-ho com l’avi: no ploro, canto. I sempre -des d’aquell dia, n’estic segur- vaig pel món amb alguna cantarella a mitja veu instal·lada als llavis.

(Que consti, però, que la primera opció tampoc em desagrada: la idea d’un avi cantaire que en el moment que em veu per primera vegada m’inocula el virus musical -un virus que he escampat també als meus fills- m’és igualment grata.)

Uns dies després -el diumenge 2 d’abril- l’avi escriu: “Hoy se bautiza al Nieto con el nombre de Juan José Pedro Francisco a las 5 de la tarde, parroquia de N. Sra. la Milagrosa…”. Un bateig en el qual ell em va ser padrí per poders ja que, com he escrit més amunt, només es movia del llit per anar al metge.

Els fulls d’abril del “Dietario El Siglo 1950” van passant amb anotacions diàries sobre la feina i la salut de l’avi fins que el dilluns 17 -quan encara no feia un mes que jo era al món- hi ha un canvi sobtat de cal·ligrafia i un requadre gruixut amb una creu a tall d’esquela en el qual la inconfusible lletra de mon pare descriu detalladament un altre procés vital. El de l’altra punta de la línia: la defunció de l’avi.

Arran de la mort del nostre pare hi ha molts papers familiars que ara han passat a mans meves i de mon germà. Aquest dietari de l’avi és un dels documents més notables pel que té de testimoni d’unes persones i d’una època molt determinada (poca broma; quanta gent pot presumir de tenir una crònica escrita del seu naixement?) però no dubto que quan m’hi posi a fons apareixeran altres meravelles.

Unes meravelles que prometo explicar aquí mateix. Em fa molta il·lusió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!