Totxanes, totxos i maons

(Any 1973, Setmana Santa)

Me’n recordo d’aquell magnífic tall de formatge de cabra que l’A. i jo vàrem comprar el Dijous Sant del 73 a Calanda. I de les enutjoses febres de Malta que ens va provocar.

Era la nostra primera Setmana Santa de casats i volíem conèixer la “Ruta del Tambor” aragonesa que comença a Alcañiz i continua (cito de memòria) per Andorra, Samper, Híjar, la Puebla de Híjar, Foz de Calanda i Calanda. Un seguit de pobles situats al voltant d’un enorme espai desert i devastat pel vent que es coneix amb el nom de Llano de la Chumilla.

De la mateixa manera que pel viatge de noces havíem anat a Cuenca  influenciats per la pel·lícula “Pippermint Frappé”, de Carlos Saura (vegeu aquí), la imatge de Geraldine Chaplin tocant el timbal en el pont de la Hoz del Huécar en una escena molt concreta del film ens va inspirar el viatge d’aquella Setmana Santa a Calanda.

El que no sabíem és que tindríem la sort de veure en persona Luís Buñuel i el seu fill Jean-Luc (també cineasta) acompanyats per Saura i Geraldine contemplant la processó i les evolucions de les colles de timbalers des del balcó de la casa natal de Buñuel, situada just davant de l’església calandina.

Recordo també la fruïció amb què el Divendres Sant l’A. i jo, instal·lats a la part del darrere de la nostra furgoneta Renault 4-F aturada enmig del Llano de la Chumilla a recer del fort vent que bufava, ens vàrem cruspir aquella deliciosa peça de formatge comprada la tarda anterior en una botiga del poble i carregat -pel que vàrem saber unés setmanes després- d’una considerable dosi de “brucela melitensis” perquè la llet amb què es va elaborar no havia estat prèviament pasteuritzada.

El corol·lari de tot plegat van ser tres o quatre mesos amb febres no gaire altes però continuades que ens va deixar desmillorats i prims com un filferro. Vàrem tenir sort, però, d’ensopegar amb un metge que no es va refiar del primer diagnòstic de tifus i que va investigar a fons fins esbrinar que el que aquella parella de mitjacerilles acabats de casar tenia eren unes febres de Malta, malaltia amb la qual no hi comptaven els metges ja que aleshores es considerava totalment eradicada.

De tot plegat ens va quedar una experiència que amb els anys evoquem amb colors suaus i gairebé nostàlgics, però que ens va fer la guitza tot el que va poder.

I, és clar, la fardada de poder dir que l’A. i jo vàrem agafar unes febres de Malta en el poble nadiu de Buñuel. Gairebé amb ell al costat tocant el timbal amb aquella cara de mala llet que tots li coneixem.