El pis de Sepúlveda (i II).

(La sèrie comença aquí)

Damunt del llit, plegats amb cura, encara hi ha la jaqueta del pijama i el pantaló que mon pare portava habitualment per casa. A terra, les sabatilles en perfecta formació, a la tauleta de nit la ràdio, el despertador i la llanterna i a la taula del despatx la capseta de plàstic de color blanc amb tres compartiments per les pastilles. Buits els de l’esmorzar i el dinar i encara ple el dels remeis programats per l’hora de sopar.

És molt curiosa la relació que mantinc amb aquest pis ja que, de fet, entre les seves parets hi vaig viure molt poc temps i els meus records són més de visitant que d’habitant.

M’explicaré…

Els pares es varen casar l’1 de maig de 1949. No feia gaire que ma mare, òrfena, havia arribat de Jerez de la Frontera (Cadis) amb una mà al davant i una altra al darrere i mon pare, que treballava de paleta i tenia son pare molt malalt,  no disposava tampoc de gaires recursos. Per això la decisió no va tenir volta de full: el nou matrimoni s’instal·laria en el pis del carrer de la Diputació, a tocar de l’Escorxador (el “Mataderu” aleshores), on ja hi vivien els pares i la germana soltera de mon pare.

Deu mesos després, el dia de Sant Josep de 1950, jo vaig arribar al món i aquelles quatre parets varen començar a fer-se estretes per a tanta gent. Així doncs, els meus primers records són borroses escenes al costat de ma mare viscudes a casa de l’àvia Juanita i de la tieta Maria Teresa (l’avi Domingo -ja ho contaré en un altre apunt més endavant- es va morir pocs dies després del meu naixement) o de passejades per “l’Exposició” (*) -és a dir, pel proper parc de Montjuïc- perquè em toqués l’aire.

Fins que un bon dia de 1954 mon pare va trobar-se amb l’oportunitat d’anar un pis de lloguer en una casa del carrer de Sepúlveda, davant de la plaça de Goya i a tocar de la Ronda. Era a la porta tercera del pis tercer, estava sota terrat (un forn a l’estiu, una nevera a l’hivern) i el separaven del carrer vuitanta-vuit graons sense ascensor. Un any després, l’abril de 1955, va nèixer mon germà.

Entre aquelles quatre parets del tercer tercera sí que puc dir que es van desenvolupar els meus anys d’infantesa i adolescència. Recordo que just abans de la cruïlla que separava la zona dels dormitoris de la cuina i el menjador es formava un eixamplament del passadís que mon pare, aprofitant que era a tocar del rebedor, va habilitar com a despatx de la seva modesta empresa de reparacions de pisos. Jo, al migdia, aprofitava la seva taula per fer els deures de l’escola i, a estones, aprenia a fer anar la màquina d’escriure Underwood que mon pare tenia instal·lada damunt d’una taula metàl·lica amb rodes de la marca Involca. Ara em sembla que és a casa de mon germà.

Cap a finals dels anys seixanta -1968 o 1969- va quedar lliure el pis segon quarta, en el replà de sota, i l’administrador va oferir-lo a mon pare per si també el volia llogar. Dit i fet: poc abans d’anar-me’n jo a fer el soldat -maig de 1970- vàrem fer la mudança al pis de sota, el que fins ara ha estat ocupant mon pare, separat del carrer per setanta graons sense ascensor.

Amb la secreta intenció que jo anés a viure al pis de dalt quan em casés -des de feia 3 anys ja sortia amb l’A.- mon pare va mantenir-hi el despatx i va continuar pagant els dos lloguers. Quan vaig acabar els meus obligatoris afers amb l’Exèrcit una de les primeres coses que l’A. i jo vàrem fer va ser buscar un pis per la zona del Guinardó o d’Horta i poc després, el novembre de 1972, ens casàvem i estrenàvem niuet al carrer del Telègraf. No va arribar ni a tres anys, doncs, la meva vida d’usuari d’aquelles parets tan solitàries ara.

Val a dir, però, que el pis tercer tercera va acabar fent l’ús que havia previst mon pare ja que cinc anys després de la meva boda mon germà es va casar i va viure-hi amb la seva muller i els tres fills que varen tenir fins a la meitat dels 90, quan es va instal·lar a Cerdanyola en un barri nou de trinca. A partir d’aleshores mon pare va abandonar definitivament el pis i varen entrar-hi uns altres llogaters.

La senyora Victòria, el senyor Joanet, la Rosita, la senyora Teresa, les senyores Marial -mare i filla-, la Carmeta, la Ramona, el Nen Petit, la Tomasa, la senyora Gertrudis i la seva filla Laura, la Rosario, l’Orejón i la seva germana la Trenetes, les enquadernacions Porta, els mobles Cadellans, la fusteria Linares, els Condensadores Junior, les Construcciones Klemar, la Sociedad de Cazadores la Torcaz… tot de noms que s’amunteguen ara a la meva memòria quan a poc a poc -l’esperó del calcani em continua fent la guitza així que pot- enfilo la setantena exacta de graons que em porten al pis -ara desoladorament inhabitat- de mon pare.

El mateix pis on fa tres estius -el dia 17 d’agost de 2006- vaig parlar per última vegada amb ma mare. L’A. i jo acabàvem d’arribar de passar tres dies a les festes de Bétera i encara recordo l’entusiasme amb què li vaig explicar, sense saber que era la nostra darrera conversa, els espectaculars coets i traques enmig del carrer i la intensa olor de les alfàbregues. L’endemà, de bon matí, es va morir al Clínic.

Penso en aquella tarda del diumenge 18 d’octubre -ara n’ha fet tres mesos- quan mon pare, havent dinat i amb els plats nets i endreçats, s’abillava per sortir a passejar. A fer la seva última passejada Rambla avall fins arran de mar.

¿Què hauria pensat, o dit, o fet si algú li hagués explicat que aquella era la darrera vegada que es posava la gorra, la caçadora que li vàrem comprar a San Francisco o que agafava el bastó que tant l’emprenyava però que ja començava a necessitar?

¿Què hauria pensat si hagués sabut que aquella era la darrera vegada que, pels seus propis mitjans, atacava els setanta graons sense ascensor que separaven el seu pis -que no és el de la meva infantesa- del carrer?

Ara encara és entre nosaltres, clavat en el llit de la residència on s’està. Esgotant les seves darreres forces (aquesta generació que va viure la guerra està feta de pedra picada) fins que el cor li digui prou. El seu cervell, però, és molt lluny d’aquí. En un estrany i inhòspit planeta l’accés al qual ens està cruelment vedat.

—————————————————————————————–

(*) Pels qui varen viure l’Exposició Universal de 1929 anar a Montjuïc era, sens dubte, anar al recinte d’aquella Exposició que tant impacte els va causar, encara que ja hagués passat un quart de segle.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *