Totxanes, totxos i maons

Juraria que he contemplat més caps rapats en les tres setmanes que porto freqüentant l’àrea de neurologia del Clínic on mon pare està hospitalitzat que ens el quasi seixanta anys que tragino entre pit i esquena.

A la nit tanco els ulls per dormir i la primera imatge que es dibuixa en el meu cervell és la d’una cua d’individus amb el crani afaitat que des del fons del passadís camina directament cap a mi…  (n’hi ha més) 

Són els pacients de neurocirurgia que estan a punt d’entrar al quiròfan o, la majoria, els que ja han estat intervinguts. Els veig cada dia quan passo per davant de les seves habitacions o quan es creuen amb mi mentre passegen lentament pel passadís, sempre de la mà d’algun acompanyant, fins a la sala d’espera o a la terrassa exterior quan hi toca el sol.

Gairebé tots exhibeixen la closca pelada, tret d’alguns casos -que no sé si atribuir a malasombra dels infermers que preparen el malalt abans d’operar-lo o a mal gust de l’interessat/ada- que s’afaiten només mig crani, cosa que propicia espectacles capilars d’allò més patètics i peculiars.

Sense pèls que les dissimulin la vista del visitant es clava inevitablement en l’ampli repertori de cicatrius que es desplega davant seu. N’hi ha per a tots els gustos: al frontal, a un costat, arran de clatell, a tocar de l’orella, al capdamunt del crani. I amb una àmplia gamma de traçats: rectilínies, com una mitja lluna, fent angle recte o en forma de lletra U, talment com una gatera oberta en la closca del malalt.

En tots els casos l’aspecte de la feina feta pel bisturí és intimidant, sobretot perquè el fil amb què cusen la ferida és bastant gruixut i té un color entre vermellós i marró que no passa gens desapercebut.

Entremig d’aquest panorama i bastant aliè al món que l’envolta mon pare passa la maroma amb la closca intacta. Les malures del seu cervell potser tindrien solució quirúrgica si fos trenta anys més jove. Si tingués la meva edat, vaja.

Però com que no és el cas resulta que no hi ha cap metge que es plantegi una altra solució que no sigui deixar passar el temps i que la naturalesa faci el seu curs. Mirat d’aquesta manera, doncs, em fa gràcia pensar que si mon pare pogués passejar pel passadís seria l’únic de tota la colla que podria exhibir una closca neta i llisa com una bola de billar.

Aprofito aquests últims dies d’estada al Clínic per amarar-me d’impressions “bizarres”, que diria un francès. Avui, quan entrava, un grup de familiars es repartia els torns de vetlla nocturna d’algun malalt nou a la colla. Se’ls veia poc cansats encara i plens de ganes de ser útils. Una mica més enllà una noia mantenia una interesantíssima conversa per mòbil amb un tal Donato a propòsit de l’“histograma” d’algun conegut comú. Durant l’estona que he tafanejat a prop seu la parauleta ha sortit tres o quatre vegades.

Per paraules maques, però, la que vaig sentir ahir quan me’n tornava cap a casa després de donar-li el sopar a mon pare. A la porta del Clínic una dona d’uns 70 anys parlava amb una altra de la seva edat. “M’han dit que aquest metge és una eminència”, deia.

“Una eminència”. Feia tant de temps que no sentia aquesta expressió…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!