Totxanes, totxos i maons

Que ningú es posi les mans al cap si afirmo que Barcelona, la meva ciutat, és, per a mi, la més bonica del món. Mira que fa anys que la conec i sempre em sorprèn, sempre hi trobo algun racó per descobrir. Barcelona, a més a més, té un avantatge que moltes altres grans ciutats no tenen: unes quantes talaies des de les quals pot ser contemplada íntegrament. I penso, principalment, en dues: el Tibidabo i Montjuïc.

Tinc la gran sort de treballar a cinc minuts de moto del Castell de Montjuïc. Un privilegi que de tant en tant miro d’explotar. Per exemple si algun dia es presenta especialment tortuós per culpa de la feina una excursió de pujada, deu minuts d’estada i baixada és oli en un llum. O els dies clars. No els dies que simplement fa sol, no. Em refereixo als dies -pocs al llarg de l’any: quatre o cinc a tot estirar- que ha bufat un vent especial que ventila l’atmosfera d’una manera radical, extrema, que permet contemplar sense vels ni calitges el massís del Montseny talment com si estigués a la distància d’El Masnou.  (n’hi ha més)

M’agrada barrejar-me amb els grups de turistes i escoltar les bajanades (en deixen anar cada una!) que els guies expliquen sobre la impressionant i captivadora urbs que s’estén als seus peus. M’encanta el recorregut que fa la carretera que s’enfila al costat de l’antiga estació del funicular i les vistes que té. Però, posat a triar, la meva visió preferida és la que es contempla de baixada, una mica abans d’arribar al Mirador de l’Alcalde i just en línia recta al sentit de la conducció: entre un embolcall de copes d’arbres irromp amb elegància una perspectiva de l’Eixample amb la Sagrada Família una mica més enllà que em sembla un prodigi de composició i d’equilibri.

Aquest matí, però, el meu ascens al Castell tenia altres motivacions: volia contemplar la imatge poc habitual de les barques dels pescadors tancant el pas de les dues bocanes del port en protesta pels elevats preus del gas-oil. He arribat a la feina a la meva hora matinera de costum, he despatxat el correu electrònic més urgent i cap a les vuit he enfilat muntanya amunt amb la Vespa per veure el naixement del dia des del Castell de Montjuïc. Estava pràcticament sol i l’espectacle tenia una bellesa especial que, lamentablement, no he pogut recollir en una fotografia ja que el mòbil que tragino serveix només per telefonar (sóc modern però sense passar-me). Al migdia, però, he recollit la màquina de retratar (la que només fa fotografies, no trucades telefòniques) i he pogut agafar unes quantes imatges, una de les quals he posat a tall de pàl·lida il·lustració d’aquesta nota.

Ja sé que es pot entendre com una frivolitat aquesta pretensió meva de voler trobar aspectes estètics en un fet tan seriós com és una vaga. Ho admeto però, en tot cas, jo m’ho he agafat per la banda de l’insòlit -d’aquestes coses insòlites amb què la meva ciutat encara sap engalipar-me- i aquí ho deixo escrit talment com un homenatge d’enamorat.

Com va escriure el gran Terenci a “Onades sobre una roca deserta”: I com l’estimo, la meva ciutat bandarra!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!