Totxanes, totxos i maons

Tarda de dijous barcelonina. Aires previs de festa major. Pel Raval es detecta una major presència de gent uniformada i just davant d’on treballo els serveis municipals han instal·lat una bateria d’urinaris portàtils. La síndrome de Gràcia, com si diguéssim. O posar-te la vacuna quan ja t’has infectat. Pel matí llegia als diaris el consell que l’inefable alcalde Clos adreçava a la ciutadania: que si volem anar de gresca -no oblidem que aquesta és la ciutat de la perpètua samba- tinguem la precaució de fer un pipí abans de sortir al carrer. Tot d’una m’ha vingut a la memòria l’Avelino, un encarregat gallec que vaig conèixer en unes obres que vaig fer a Tarragona fa un quart de segle. El primer que deia al personal que entrava a treballar a les seves ordres era que a l’obra s”havia de venir esmorzat, fumat, cagat i pixat. Exagerava, és clar, l’Avelino, però ho deia en un to tan intimidatori -en les hores lliures practicava l’halterofília- que la gent se l’escoltava sense gosar a fer-hi la més mínima objecció.  (n’hi ha més)

A mitja tarda, de retorn a casa amb la Vespa, enfilo com sempre passeig de Gràcia amunt i en passar davant de la Pedrera recordo que des de fa uns dies s’hi fa una exposició sobre Jaime Gil de Biedma. M’hi aturo. Malgrat l’habitual cua de turistes l’accés a la sala és directe des del carrer i sense cap entrebanc. És “L’Entresòl de la Pedrera”, un nou espai per exposicions de petit format que ha obert portes amb aquesta titulada “Jaime Gil de Biedma. El poeta que volia ser poema”. L’excusa? Més d’una: l’Any del Llibre, els deu anys de la mort del poeta complerts el passat gener i -“last but not least”- les afinitats amb Àlex Susanna, responsable de la Fundació Caixa Catalunya i amic personal del poeta. I per si algú no s’ho suposava diré que la comissària és Carme Riera.

Es tracta d’una exposició senzilla, endreçada, sense pretensions de voler ser més del que és, molt visual i amb una selecció de textos ben feta (per cert, no us perdeu la “plaquette” que l’hostessa de l’entrada dóna als visitants). A banda dels objectes personals, les fotografies i les referències professionals i literàries del poeta val la pena dedicar uns quants minuts a les projeccions que es fan damunt d’una pantalla gegant amb el mateix Gil de Biedma recitant tres poemes en la seva casa d’Ultramort (una deliciosa “rara avis” perquè no són gaires els poetes que saben recitar en veu alta els seus poemes i ell ho feia d’una manera esplèndida). Un consell: aneu-hi cap al tard perquè amb la claror del dia tindreu greus problemes per veure la imatge del poeta a la pantalla. Fins al 23 d’octubre hi ha temps.

Abans d’anar cap a la moto he entrat un moment a la llibreria de la Pedrera per si hi havia algun catàleg més ampli de l’exposició. No se n’ha fet -tret de la recomanable “plaquette”- però sí que hi ha uns quants llibres de i sobre el poeta. Els conec gairebé tots tret d’un titulat “La voz de Jaime Gil de Biedma”, editat per la Residencia de Estudiantes, que porta un CD amb el contingut íntegre d’una lectura comentada de poemes que hi va fer el 9 de desembre de 1988. M’ha faltat temps per comprar-lo i en arribar a casa me l’he passat per l’iTunes. Ja posat he aprofitat per fer el mateix amb el CD amb poemes recitats pel mateix Gil de Biedma que va editar fa uns anys Visor. Dit altrament, que puc ocupar dues hores i mitja de la meva vida escoltant a cau d’orella la veu poderosa -en tots els sentits del mot- de Jaime Gil de Biedma. Avui, aquest matí de divendres, festiu a la ciutat de la perpètua samba, he mandrejat en el llit amb l’iPod a tota pastilla mentre sentia el poeta recitar les seves “Artes de ser maduro”:

“Envejecer tiene su gracia. / Es igual que de joven / aprender a bailar, plegarse a un ritmo / más insistente que nuestra inexperiencia. / Y procura también cierto instintivo / placer curioso, / una segunda naturaleza.”

Ja és això, ja…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!