Totxanes, totxos i maons

Veig, escolto i llegeixo les declaracions del senyor Jordi Sevilla fetes ahir al Palau de la Generalitat després de la seva trobada amb el president Maragall. I tot i que aquests dies vaig una mica just d’oïda a causa d’uns taps de cera que m’han de treure la setmana entrant crec que li vaig entendre tot, al senyor ministre. Referint-se a projecte d’Estatut va expressar el seu desig que sigui “una cosa sensata que sea buena para Cataluña y para el conjunto de España”. També va dir que el text que surti d’aquí “será negociado y pactado en el Parlamento Nacional”. I poso aquests dos darrers mots amb majúscules perquè, justament, els va pronunciar així, el senyor ministre: amb entonació de majúscules.  (n’hi ha més)

Al seu costat el president Maragall es deixava fotografiar amb aspecte absent. L’agenda de la tarda la deuria tenir atapeïda i no era cosa d’allargar el cerimonial amb la premsa més del necessari. Poca estona després, a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, va ser el moment de la foto amb el conseller Saura. Ben cofoi, l’home, i amb aspecte d’estar exercint fins a la supuració el seu dret estatutari a ser feliç. Encara diria més: a sentir-se encantat per haver-se conegut. Per la seva banda, a aquella mateixa hora el senyor Artur Mas ja tenia preparades les corresponents declaracions als mitjans que, ai las, ja gairebé ningú escolta. E la nave va…

Tot això m’ha recordat quan jo era petit i la mare ens portava al meu germà i a mi, vulguis o no, cada tres o quatre setmanes al barber. Ella volia una esquilada sense contemplacions i nosaltres, en canvi, maldàvem perquè no ens fessin gaires estralls a la clepsa. Un bon dia, per tenir-nos contents, la dona es va inventar la fòrmula del “modernet, però arregladet”. I quan ens tocava seure al silló del barber l’home es posava en acció d’acord amb les instruccions maternes. Unes instruccions que generalment les coronava un concloent “Que quedi bé”. La veritat, però, és que la immensa majoria de les vegades el resultat final era molt més proper a les tesis esquiladores maternes que a les nostres incipients modernors. Ben mirat, poca cosa més podíem fer (a part d’una estona de morros, és clar). La mare no només supervisava la feina del barber mentre l’home anava tallant sinó que, a més a més, era ella qui tenia els calés en el seu moneder…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!