Malló.

No conec personalment el periodista Oriol Malló. Podria remetre’m a detalls no gaire edificants que em donen persones de la meva confiança que sí que el coneixen però prefereixo no embolicar la troca més del que ja ho està. Sí que puc parlar, en canvi, d’algunes de les coses que ha escrit. Per exemple el llibre “El cas Boadella” (Ed. Flor del Vent, 1998) en el qual feia un desmesurat panegíric de la personalitat, vida, obra i miracles del fundador d’Els Joglars.  (n’hi ha més)

 

A “El cas Boadella” el senyor Malló va optar per la tàctica d’enaltir la figura de l’actor mitjançant dues vies: per una banda, emprant argumentacions ditiràmbiques quan havia de parlar d’ell (argumentacions en les quals val a dir que el rigor no era l’ingredient més habitual) i, per l’altra, dedicant-se a empastifar a tota la resta de personatges del repartiment. I de manera molt especial el crític teatral Joan de Sagarra que de resultes d’això li va posar un plet que va acabar guanyant.

La meva opinió sobre el llibre va quedar prou reflectida en el meu article del 2 de juliol de 1998 publicat en el suplement de cultura de l’Avui. En el cas improbable que algú no el tingués ben present (ja ho veieu: com que la cosa va de fantasmes miro de no desentonar) el resumiré dient que, al meu parer, des del punt de vista estrictament literari “El cas Boadella” era un artefacte molt deficient i que, per la banda del contingut, tot el possible argumentari que l’autor esgrimia trontollava greument des de la mateixa base a causa del to summament crispat i emprenyat amb què l’exposava. Una cosa similar, per cert (quina colla, Déu meu; tots tallats pel mateix patró…), al que li passava al senyor Arcadi Espada amb el seu llibre “Raval. Del amor a los niños” (Ed. Anagrama, 2000) (*)

Ara el periodista Malló se’ns acaba de despenjar amb un article publicat dijous passat al diari Avui tan flamíger i autodesqualificant com el llibre que he esmentat. Aquesta vegada, però, carregant amb bala -i no és metàfora- contra el seu ex-venerat Boadella i els altres signants del manifest dels intel·lectuals profunds que, per cert, deuen haver fet festa grossa amb aquesta impagable aportació a les seves tesis.

Ja he dit més amunt que no tinc ganes d’embolicar més la troca. Només repetiré el que vaig escriure fa set anys en la meva crítica d'”El cas Boadella”: la gent que viu instal·lada en un estat de perpetu emprenyament i que a l’hora d’escriure és incapaç de controlar els esfínters de la visceralitat no em mereix cap mena de confiança.

Vaja, que jo, al senyor Malló, tindré molt de gust de continuar sense conèixer-lo. I si, de passada, la classe periodística del país -sempre tan oportuna, ella- ens estalvia notícies sobre la seva vida, miracles i canvis de camisa, molt millor. Més que res perquè, com va dir fa una pila d’anys l’enyorat Manuel de Pedrolo a propòsit d’una crítica destralera contra un llibre seu que anava signada per una joveneta que ja començava a gastar força fums de cognom Rahola i de nom Pilar, “els pilars han de ser més consistents”.

(*) Dono la referència de la versió original castellana perquè de la versió en diguem-ne català que va editar Empúries perfereixo no dir res. En tot cas si el que es llegeix allí és el registre de català que preconitzen els intel·lectuals profunds del manifest puc dir que ja han quedat retratats.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *